Els límits de la frustració (i de certs lideratges)

Toni Aira
Director del Màster en Comunicació Política i institucional
Director de la Càtedra Agbar d'estudis internacionals en comunicació institucional, per al desenvolupament i el creixement sostenible
–
 

Recorden un programa de TVE que es va titular “Tengo una pregunta para usted, señor presidente”? El format ja s’havia provat amb èxit a altres països i consistia a simular que el cap de l’executiu baixava a peu de carrer per rendir comptes davant de ciutadans anònims. Darrere seu –i de les bones dades d’audiència– vindrien altres líders.

Tots hi anaven amb molta precaució, però volien projectar la imatge de polítics que no temien sotmetre’s a les preguntes dels seus administrats tot i ser conscients dels riscos que implicava un directe amb allau de preguntes. En qualsevol moment podia saltar la sorpresa i una mala resposta sobre el preu del cafè podia deixar en evidència el polític de torn. Això és exactament el que li va passar a José Luis Rodríguez Zapatero: va pretendre mostrar-se proper, però en dir que un cafè costava vuitanta cèntims, va semblar un marcià.

Els líders mundials desplegats a Glasgow per la COP26 van haver de sotmetre a escrutini el més preuat i, alhora, el més fràgil que té un polític: la credibilitat

Els va passar una cosa semblant als líders mundials desplegats a Glasgow la tardor de 2021 amb motiu de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26). La gran diferència és que ells no podien estalviarse aquella cita davant l’opinió pública mundial. Però, clarament, els uneix a aquella experiència televisiva el risc a què van haver de sotmetre el més preuat i, alhora, el més fràgil que té un polític: la credibilitat.

Gestió de les expectatives

En els temps hiperaccelerats en què vivim, en una era de “turbopolítica”, el contrast entre allò que els líders prometen i allò que fan és més immediat. Si n’hi ha, es veu abans el parany, la simulació, el postureig. Si a això hi sumem una política que per arribar a impactar en la dispersa atenció de la ciutadania ha d’elevar els decibels de les seves promeses, veiem retratada davant cimeres com la de Glasgow una de les principals causes de la desafecció política dels nostres temps. Massa ciutadans frustrats, ràpidament, constantment, i de manera exagerada.

És el que comporta la generació d’expectatives desorbitades que es frustren en poc temps i de manera flagrant. I aquí és quan la credibilitat cau en picat, en mancar als lideratges la gran font que els n’abasteix: la coherència. És a dir, la correspondència entre allò que dius que fas i allò que realment fas. La correlació diàfana entre allò que dius que ets i allò que la gent pot comprovar que ets.

L’ecosistema social i mediàtic s’entreté amb el més cridaner, com per exemple l’arribada del president dels EUA a una cimera contra el clima amb un comboi de cotxes contaminants

Les regles de joc en aquesta partida són dures, però els polítics que han arribat a dalt de tot, en teoria, saben moure’s en aquest terreny llefiscós. Vivim en un ecosistema social i mediàtic que fa de l’anècdota categoria i que s’entreté amb el que és cridaner? Sens dubte. Val per a un líder que pretén ser proper i no sap ni què val un cafè. Val per a un president dels Estats Units que assumeix importants compromisos i que fa discursos contundents contra el canvi climàtic allà on el seu predecessor mai hagués anat, però que alhora s’adorm quan altres assistents intervenen en una cimera contra el clima o que hi arriba amb un comboi de cotxes contaminants que acaba sent la notícia.

Discurs i acció, alineats amb la cura del planeta

Joe Biden és un clar exemple dels riscos que corren els lideratges polítics del present per no ajustar prou les seves promeses i la seva acció a tots els nivells. Ha protagonitzat la caiguda de popularitat més gran i ràpida d’un president al seu país. I és que va ser tan gran l’expectativa generada pel canvi que suposaria el simple relleu de Donald Trump al capdavant del despatx Oval, que la patacada ha estat d’escàndol. Hi pesen les divisions internes dels demòcrates, la costosa gestió del dia a dia postpandèmic i, sobretot, els límits del lideratge institucional i polític d’un president que va accedir al càrrec més per demèrits de l’adversari que per mèrits propis.

Cal premiar els lideratges preparats per l’acció que la sostenibilitat de la Terra reclama o castigar electoralment els que no ho fan: ambdós escenaris son positius pel planeta

Però no tots els líders mundials són Biden ni ell està irremeiablement abocat al fracàs en la gestió en general i en la climàtica en particular. La COP26, a part dels necessaris rèdits que hauria de donar en la lluita contra el canvi climàtic, també pot haver esdevingut un bon marcador dels límits de la frustració a què els líders mundials poden continuar sotmetent els seus ciutadans respecte a aquest gran repte. Pot haver servit per a això i, alhora, per mostrar encara més clarament els límits de certs lideratges polítics. I a partir d’aquí, per ajudar a alguna reacció, és clar.

Ni Rússia, ni la Xina, ni Turquia van estar representats al més al nivell a la COP26. Això va retratar uns lideratges polítics (Putin tornaria a retractarse amb posterioritat a Ucraïna, tot i que en un altre nivell), els seus països i les seves societats. Els que sí que van jugar la partida amb els seus líders al capdavant mereixen, com a mínim, que els seus governants acompanyin fotos i discursos amb acció alineada en coherència. O això o que, en cas contrari, siguin castigats electoralment i que es premiï altres lideratges preparats per l’acció que la sostenibilitat de la Terra reclama. Tots dos escenaris podrien redundar en positiu en el clima del planeta i en el clima que acompanya una massa contaminada relació entre ciutadania i política arreu.