La crisi de l'energia en el món d'avui

Antonio Turiel
Científic i divulgador
Institut de Ciències del Mar (ICM) del CSIC
_

Ens endinsem en una crisi energètica global sense precedents en la història de la humanitat. La disponibilitat creixent de combustibles fòssils a partir dels quals hem impulsat les nostres societats arriba a la seva fi, i amb ell, la fi de l'energia barata.

Aquesta és la causa estructural que hi ha darrere de la creixent escassetat i encariment de l'energia, per molt que també intervinguin factors conjunturals com la pandèmia, els problemes logístics, l'increment de la demanda digital, la producció just-in-time i, més recentment, la guerra a Ucraïna. Cadascun d'aquests factors pot ajudar a explicar “pics” del preu de l'energia en un moment donat, però no són la causa de fons, que té un caràcter estructural.

Imaginar un món en el qual les energies renovables puguin substituir la reducció energètica que ja estan deixant les fonts d'energia fòssil és una quimera

En els últims anys hem arribat a pics d'oferta de les principals fonts d'energia fòssil, és a dir, al seu màxim de producció anual. El del petroli convencional va tenir lloc el 2005-2006 (el dièsel el 2015), el del carbó el 2014 i el del gas està previst que arribi molt aviat. Fins i tot la producció mundial d'urani decreix des de l'any 2016, alguna cosa que l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) ha tractat de maquillar en el seu últim informe sobre l'estat de l'energia en el món: el World Energy Outlook 2021, tal com explico en l'anàlisi publicada recentment pel JHU-UPF Public Policy Center (UPF-BSM). L'escassetat d'aquestes fonts d'energia és tan evident que, per exemple, l'AIE porta des de 2013 avisant que la “falta d'inversió” en els jaciments de petroli pot comportar problemes en termes de seguretat energètica, és a dir, que l'oferta no pugui cobrir la demanda.

Tot això es tradueix en el fet que, per primera vegada en la història contemporània, la disponibilitat energètica comença a decréixer, la qual cosa no sols provoca un augment del preu de l'energia (sempre amb oscil·lacions), sinó que genera moltíssima inestabilitat tant en el sistema energètic (amb la possibilitat d'apagades elèctriques, tal com van alertar les autoritats austríaques i alemanyes a la tardor de 2021) com en el sistema econòmic (costos del transport marítim disparats, fàbriques que cessen la seva activitat, interrupcions en les cadenes de subministrament globals, etc.). És per això que la transició energètica és un imperatiu urgent, no sols des del punt de vista climàtic, sinó també des del punt de vista econòmic i sistèmic. D'aquí l'aposta recent per la “transició verda” que han realitzat els poders econòmics i financers, tradicionalment poc sensibles a les qüestions climàtiques i ambientals.

No obstant això, imaginar un món en el qual les energies renovables puguin substituir la reducció energètica que ja estan deixant les fonts d'energia fòssil i que permeti continuar augmentant sense fi la producció i el consum és una quimera. Actualment, només el 20% de l'energia final que consumim és elèctrica i, encara que hi ha un ampli debat sobre el potencial que ofereix l'electrificació, sembla molt improbable que es pugui superar el 50% del total (bona part de la qual, a més, es produeix mitjançant fonts d'origen fòssil). En aquest sentit, la mateixa AIE reconeix la dificultat d'“implementar tecnologies netes” en el transport de llarga distància i la indústria pesant, incidint en la necessitat de desenvolupar una “major innovació” en aquestes àrees.

Sembla inevitable concloure que més aviat que tard haurem d'adaptar-nos de manera ràpida i molt àmplia a un món menys intensiu en el consum energètic

A més, la transició cap a les renovables implica un increment de la demanda de materials crítics sense precedents. Per exemple, l'AIE pronostica que, d'aconseguir-se el famós objectiu de les zero emissions netes el 2050, la demanda de liti (imprescindible, per exemple, per a la fabricació de bateries de cotxes elèctrics) es multiplicarà per 100, i la de níquel i cobalt per 40. Obtenir aquests enormes valors no és versemblant, tant per la falta de petroli per a la seva extracció i transport (la mineria és altament intensiva en el consum d'energia fòssil) com per la insuficiència de reserves d'aquests minerals.

Per tot això, sembla inevitable concloure que més aviat que tard haurem d'adaptar-nos de manera ràpida i molt àmplia a un món menys intensiu en el consum energètic, amb totes les implicacions socials que això comporta en l'àmbit econòmic, polític i cultural. Des del punt de vista de la ciència i la tecnologia sabem que és factible mantenir una bona qualitat de vida per a tota la població, però amb un consum molt de menor. Per això, el primer que cal fer és reconèixer el problema per a poder començar a fer polítiques tan locals com sigui possible, aprofitant l'energia renovable, millorant els seus rendiments i sense consumir tants materials escassos.

S'han de plantejar sistemes més locals i redistributius, oblidant-nos de construir grans xarxes globals de producció i consum o infraestructures que no podran utilitzar-se. Hem de prioritzar les necessitats bàsiques de les persones, com la producció i distribució d'aliments, el sanejament i distribució d'aigua, i la provisió de serveis bàsics com la sanitat i l'educació, entre altres. Per a això, el primer pas és obrir un debat veritablement democràtic des del qual poder afrontar adequadament la transició a aquesta nova realitat. L'alternativa a tot això és un col·lapse social de conseqüències inimaginables.