Educació per reduir desigualtats i millorar el benestar?

Vicente Ortún
Director del Màster en Administració i Direcció de Serveis Sanitaris
__

L'educació no només pot ajudar a reduir les desigualtats en salut, fonamentalment fent funcionar l'ascensor social, sinó també –i destacadament- a millorar el benestar social.

Aquesta és la conclusió i presentació que Rosa Urbanos, presidenta de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària i component del quartet per a l'avaluació independent de la resposta d'Espanya enfront de la pandèmia provocada per la covid-19, i qui signa aquest article vam fer en un debat al Palau Macaya organitzat per la Fundació Ernest Lluch. El seu contingut va girar entorn del títol Polítiques per a reduir les desigualtats en salut després de la Covid-19.

Als països desenvolupats, l'educació constitueix la variable més explicativa de l'estat de salut i aquest, juntament amb renda, els factors més explicatius del benestar

Als països desenvolupats, l'educació, fins i tot mesurada com a anys d'escolaritat formal, constitueix la variable més explicativa de l'estat de salut i aquest, juntament amb renda, els factors més explicatius del benestar. D'altra banda, l'educació com a inversió en capital humà és la que pot permetre a un país augmentar la seva productivitat i consolidar la seva cohesió perquè una millor educació es correlaciona no sols amb estar ocupat amb sous més alts i millor salut sinó també amb major confiança en la societat, més efectivitat en l'actuació política i participació més elevada en tasques de voluntariat social.

Els resultats d'Espanya a PISA (15 anys) i PIIAC (18-65 anys) no sols queden per sota dels nostres països de referència, excepte Itàlia, sinó també per sota de la majoria dels països de l'Est d'Europa. El sistema educatiu espanyol efectua un treball mitjà en els processos rutinaris, però quan es requereix iniciativa i creativitat, fracassa. Sense iniciativa ni creativitat no hi ha innovació, sense innovació no hi ha creixement possible, i sense creixement el futur només ofereix més devaluació interna i menys progrés social.

Coneixements o coneguts. En general, una alta educació dels pares pronostica una alta educació dels fills amb el problema que en el que en una generació va poder ser meritocràtic es converteixi en dinàstic en la següent perquè els fills de professionals d'èxit parlen molts idiomes i programen en molts llenguatges. Qüestió espinosa perquè encara que el mandarinat dinàstic (hereditari) espatlla l'ascensor social tampoc resulta senzill penalitzar els pares que inverteixen en els seus fills perquè les seves oportunitats siguin iguals a les dels fills de famílies desestructurades, monoparentals o desateses. A Espanya i Itàlia, la situació s'agreuja, perquè pertànyer a la classe alta millora les oportunitats per a trobar feina així com la qualitat del lloc de treball, bastant més que en altres països europeus com als Països Baixos o el Regne Unit.

Per igualar les oportunitats cal centrar-se en l'educació preescolar i la primària complementada amb una despesa social centrada en els nens i nenes amb major risc d'exclusió social

Per a igualar les oportunitats cal centrar-se en l'educació preescolar i la primària complementada amb una despesa social centrada en els nens i nenes amb major risc d'exclusió social. Per eficiència en l'assignació de talent i per mobilitat social. Dades de Madrid indiquen que el nivell educatiu dels progenitors explica les competències i les destreses indispensables dels fills, i dades d'altres llocs assenyalen que també les capacitats no cognitives (autocontrol, motivació, consideració adequada del futur, etc.), de nou explicades per les condicions uterines i dels primers 5 anys de vida, afecten tant les condicions de vida futures com la salut de les persones (Heckman, 2012). Cada vegada més, en un món en què fàcilment pot créixer la desigualtat entre els qui disposen de suficient capital humà per a treballar amb màquines intel·ligents i els qui precisament seran reemplaçats per aquestes màquines.

Disposem de bones anàlisis del  component universitari de l'educació. Sabem què cal fer, la UPF particularment. Continua costant fer-ho. No hem superat si més no la situació que Marx va denunciar el 1875: In some states higher education institutions are also ‘free’, that only means in fact defraying the cost of education of the upper classes from the general tax receipts. Aquesta afirmació està vigent en l'actualitat. Parlem molt de progressivitat fiscal, però oblidem completament l'altre platet de la redistribució de renda, el de la utilització de serveis finançats públicament: a Espanya el 20% de les famílies de renda més alta reben el 25% dels beneficis socials mentre que el 20% de les famílies de renda més baixa rep únicament el 10% dels beneficis.

A Espanya el 20% de les famílies de renda més alta reben el 25% dels beneficis socials mentre que el 20% de les famílies de renda més baixa rep únicament el 10% dels beneficis

A mitjà i llarg termini hi ha reptes relacionats amb la selecció del professorat, amb els seus incentius, incloent-hi el marc regulador laboral, amb la formació contínua del professorat, amb el disseny de les titulacions i la seva orientació a continguts, i amb el finançament del sistema. Propostes detallades sobre aquestes qüestions poden trobar-se a Kuan Chung, una entrada escrita precisament amb la citada Rosa Urbanos i Beatriz González López-Valcárcel, a qui podrem escoltar, amb Ildefons Hernández, aquest 11 de novembre.