"L'art és la meva forma d'activisme", va afirmar Kelly Arrontes, pintora i, com ella mateixa va matisar, "a més, cega". Els límits invisibles de la discapacitat en el món de l'art i els estereotips que aquesta comporten van ser, precisament, els que van centrar part de la conversa entre Arrontes i Nausikaä El-Mecky, professora tenure-track d'història de l'art i cultura visual de la Universitat Pompeu Fabra, durant la tercera sessió dels Diàlegs Humanístics 2021.
"Som el que fem per canviar el que som", va reflexionar l'artista, que va explicar que "no es reconeixia" com a persona cega fins que un accident va agreujar la seva visió i va passar de "poder defensar-se pel carrer a no veure-hi gens". "En aquests moments necessites algú que et doni suport per atrevir-te a fer allò que vols", va apuntar. I aquest suport va trobar-lo en el seu marit.
Quan es va llicenciar en Belles Arts, Arrontes va tenir una etapa estable pel que fa a producció artística tot i que no la satisfeia plenament. "Jo pintava retrats realistes per viure de l'art, però no reflectien el que jo veia. La meva realitat sempre ha estat filtrada per taques, però mai abans ho havia mostrat en el meu art", va expressar davant l'atenció d'El-Mecky i dels assistents que van seguir la conversa en línia.
Malgrat que l'accident la va portar a estar fins a cinc anys aturada, l'acompanyament del seu marit la va ajudar a reprendre a poc a poc la seva passió: "gaudir en plenitud de l'abstracció més absoluta". I entre vivències i somriures compartits amb El-Mecky, una promesa: "Si recupero encara que sigui un 1% de la visió, retractaré com jo ho vegi, tant si agrada com si no".
El pròxim dimarts, els crítics de cinema i professors de la Universitat Pompeu Fabra i de l'ESCAC, Carlos Losilla i Violeta Kovacsics, es preguntaran si "ha mort el cinema?"