El management segons les sèries de TV

Jorge Carrión

- Professor i director del Màster en Creació Literària a la UPF Barcelona School of Management

Les sèries de televisió són observatoris privilegiats de la societat, la política, la cultura o la tecnologia en la nostra època. Per això, no és d'estranyar que ens permetin pensar l'evolució del management en aquestes dues primeres dècades.

La sèrie de la que tothom està parlant en aquests moments és The Last Dance, un documental de Michael Tollin per a ESPN i Netflix sobre els Chicago Bulls de Michael Jordan, el millor equip de bàsquet de la història. Després de coronar-se com el millor jugador de la NBA, Jordan es va convertir durant els anys 90 és una megastrella. Després de la seva participació al Dream Team dels Jocs Olímpics de Barcelona, ​​el bàsquet es va convertir en un esport de moda a tot el món. Cap altres bambes han tornat a tenir l'aura que van tenir les Air Jordan de Nike.

Tot i que el gran protagonista és indiscutible, els deu capítols ens deixen clar que els títols que va recollir Jordan en la seva carrera van ser el resultat d'un treball en equip. Dos jugadors, Scottie Pippen i Dennis Rodman; l'entrenador, Phil Jackson; i el gerent general dels Bulls, Jerry Krause són les cares més visibles d'un projecte que, en realitat, va implicar a molts altres jugadors, tècnics i executius. Alguns d'ells gaudeixen de merescuts minuts en el metratge. Tot èxit individual és sempre un èxit col·lectiu.

Encara que siguin molts els moments d'emoció, esforç, superació i triomf èpic que ens estarrufen la pell mentre veiem la docusèrie, també són molts els detalls que revelen que el lideratge de Michael Jordan, encara que fos sobretot inspirador, també tenia aspectes tòxics. Aquesta dimensió ens convida a reconsiderar les estratègies de gestió empresarial, a la llum aquest segle XXI. Les sèries de televisió són observatoris privilegiats de la societat, la política, la cultura o la tecnologia en la nostra època. Per això no és estrany que ens permetin pensar l'evolució del management en aquestes dues primeres dècades. Al cap i a la fi, són productes d'entreteniment generats per enormes estructures corporatives i creatives. És a dir: totes les sèries són, en si mateixes, el resultat de complexos processos de gestió.

Les sèries ja no són l'obra d'un show-runner que, com Michael Jordan, imposa a qualsevol preu la seva autoritat i el seu talent, sinó de líders que saben treure de les col·laboracions el màxim partit.

La progressió més clara té a veure amb el gènere. No hi ha més que comparar les estructures jeràrquiques de les primeres sèries de la tercera edat d'or de la televisió, L'ala oest de la Casa Blanca i Els Soprano, a la cúspide sempre hi ha homes. Amb les terceres temporades d'Ozark o de Killing Eve, que s'han estrenat aquest any, les dones han agafat les regnes del poder. Aquesta feminització dels llocs directius no ha rebaixat el nivell de violència a les sèries polítiques o thriller, que finalment es deuen als mecanismes tràgics i melodramàtics tradicionals. Però sí que ha permès la canonització de sèries molt diferents a les que van crear David Chase, Aaron Sorkin, David Simon o Matthew Weiner durant la primera dècada de segle, amb els seus homes turmentats en els seus centres narratius.

Sèries més poètiques, més simpàtiques, igualment brillants, com Transparent, de Jill Soloway, La meravellosa Senyora Maisel, d'Amy Sherman-Palladino, o Fleabag, de Phoebe Waller-Bridge, han guanyat en els últims anys els premis més prestigiosos de la indústria televisiva, demostrant que hi ha una alternativa al món fosc i nihilista que predomina en les sèries dramàtiques d'avui..

Com passa a les sèries, els lideratges que més triomfen estan dirigits per homes, i sobretot per dones, que saben delegar i treballar en equip.

Aquesta alternativa afecta tant a l'àmbit de la producció com al de la representació. Les sèries ja no són l'obra d'un show-runner que, com Michael Jordan, imposa a qualsevol preu la seva autoritat i el seu talent, sinó de líders amb molta mà esquerra i de xarxes creatives que saben treure de les col·laboracions el màxim partit. Per això, no és d'estranyar que a Joc de Trons, The Good Fight, Mrs America i tantes altres sèries recents vegem lideratges col·lectius en comptes de protagonismes únics. No en va, en aquests moments tan durs, els governants més nefastos (Putin, Bolsonaro, Trump, Ortega, Maduro) conreen personalitats autoritàries i protagònicas; mentre que els països que millor s'estan enfrontant a la crisi de la COVID-19 estan dirigits per homes, i sobretot per dones, que saben delegar i treballar en equip.