El problema és liquidar

Jaime Batlle. Director del Postgrau en Desenvolupament Directiu en Negocis Sostenibles

-

Sabem que el deute és limitat, el que no sabem és on hi està el límit. I també sabem una altra cosa: els deutes sempre es paguen. El paga qui el deu o el paga qui deixa de cobrar. Però, i si l'economia que ens han ensenyat ja no és coherent amb la nova realitat?

Si es generen diners sense base que els suportin, es genera inflació. Però si aquesta base és més deute, mentre no es pretengui fer cash, la projecció temporal és proporcional alhora que es trigui a liquidar la posició. En això està basat el sistema: generar la confiança fictícia suficient per evitar la liquidació, moment en el qual, el sistema saltaria pels aires perquè no hi ha suport a la quantitat de deute acumulat.

Els optimistes pensen que el deute no es pot pagar i que no passarà res i que la solució estarà a les lleves de deute. Els pessimistes pensem que el sistema col·lapsarà perquè no es podrà bescanviar deute per actiu tangible. I és que no és el mateix el deute públic d'un país que si no afronta els pagaments pot bescanviar per actius (l'empresa xinesa Cosco té una participació molt important al Port del Pireu i en altres ports europeus importants) que el deute no publica, no bescanviable per actius reals.

La paraula màgica en aquesta àrea és "risc".

Si inverteixes malament, t'arrisques a perdre allò invertit. I sinó que els ho preguntin als bonistes del Credit Suisse, que s'han deixat 16.000 milions d'euros en bons coco, amb l'afegit que els accionistes s'han repartit els 3.000 milions d'UBS per aconseguir el banc.

Els diners es refugien en el deute públic a tipus baixíssims, fins i tot amb qualificació BBB, perquè els actius país són, en el fons i en la forma, actius liquidables a curt termini. És a dir, els diners busquen seguretat, més que rendibilitat, cosa que en un entorn d'inflació controlada garanteix aquest escenari. Els diners busquen un patró de referència i els troben al deute públic. Si la inflació es controla pujant tipus i aplicant, a més, mesures restrictives tendents a frenar l'activitat econòmica, el paraigua estarà assegurat per mantenir la situació. Per contra, cas poc probable, si la inflació es descontrola a Europa i als Estats Units no serà possible injectar diners basats en deute perquè s'accelerarà l'escenari de la temptació de liquidar per part dels inversors davant la impossibilitat de pagar per part dels deutors.

El deute públic (dels Estats) s'haurà de liquidar via despreniment d'actius país, però el deute de risc subjectat en actius financers no es podrà liquidar i en conseqüència el sistema podria saltar pels aires. Per a un país o espai econòmic, això sent un greu problema, es resoldrà via devaluació i conseqüent empobriment, però els inversors particulars aniran a pèrdues descomunals en no poder liquidar el deute.

El problema no és d'inflació, el problema és que el sistema basat en la confiança en els actius financers deixi d'existir, senzillament perquè aquest deute passi a ser paper mullat en desaparèixer la confiança per la via dels fets (una altra vegada: que es ho preguntin als bonistes de Credit Suisse).

Injectar diners en un banc per resoldre una crisi només és possible si el moviment sísmic no és sistèmic. En cas contrari, davant d'una demanda massiva de sol·licitud de liquiditat de deute privat (i retirar fons d'un banc per un particular, per exemple, ho és), el sistema s'enfonsaria.

No sabem on és aquest límit. Si sabem que aquest límit existeix.

Estem massa a prop del risc real i potser no ho sabem, però de concretar-se, una cosa és segura: el nou paradigma serà radicalment diferent.
Els valors refugi prenen protagonisme, és a dir, els actius liquidables. Ens hem excedit a l'emissió de filfa, en generar paper deute no suportat i no és real. Això és tan irreal com insostenible. No coneixem el temps disponible.

Recordo una classe de Xavier Puig, on en referir-se a liquidar, es passava horitzontalment el revers de perfil de la mà pel coll. Tenia raó: liquidar n'és sinònim, de liquidar en sentit físic.

La inflació no és el problema. El problema és liquidar. 

Si la inflació es dispara els diners buscarà refugi en actius reals (ja passa) i el problema no serà només liquidar, sinó que es deixi d'invertir en deute.

El "miracle Dragui" es va produir perquè el deute i els instruments financers es van convertir en suport tangible i la inflació va anar a parar aquí, però no sabem quant aguantarà la confiança en aquests mateixos instruments que no estan vinculats a actius de valorització real.