Les finances sostenibles o el rapte d’Europa

Marcos Eguiguren
Director de la Càtedra Internacional en Finances Sostenibles

La interpretació de la frase que titula el present article és molt més prosaica, menys mitològica i, per descomptat, suggereix imatges molt menys bucòliques que les que va pintar Ticià en recrear el rapte de la princesa Europa. Aquí ens referim a l’Europa que, emmanillada pels governs dels diferents països arran d’una interpretació equivocada de l’estat del benestar i de la pesadesa de les seves pròpies superestructures polítiques, té segrestada la seva ciutadania i les seves empreses en un ineficaç embull normatiu, fruit de la seva patologia reguladora. Res escapa a la voracitat reguladora europea.

Els nord-americans adoren la cultura del risc, observen, exploren i innoven. Per això lideren a escala mundial molts dels camps de l’activitat empresarial i econòmica. Els xinesos també comencen a sobresortir en innovació, però continuen mantenint la seva especialitat de prendre grans idees i transformar-les en realitat de manera eficient i assequible. Per això aspiren al colideratge econòmic en l’àmbit mundial.

Mentrestant, els europeus prenem aquestes innovacions i aquestes realitats, les esmicolem i maldem per com legislar i regular sobre elles, fins que acabem despullant-les de la seva ànima i de la seva essència darrere d’una suposada hiperseguretat. Per això, a marxes forçades, Europa està perdent el seu paper al món. I el més curiós és que tant els polítics europeus com nosaltres, la ciutadania, seguim sense adonar-nos del que està passant. Fins que sigui massa tard.

Amb independència de la caricatura, no exempta de realisme, hem de reconèixer que hi ha certa part de veritat. El camp de les finances sostenibles n’és, sense cap dubte, un clar exemple.

Europa, bressol de les finances sostenibles

El modern concepte de què avui coneixem com a finances sostenibles neix, de facto, a Europa a la fi de la dècada dels seixanta del segle passat amb la creació dels primers bancs ètics o bancs amb valors. Més tard, es va evolucionant amb l’aparició dels anomenats criteris ESG (o criteris mediambientals, socials i de governança equilibrada, que han de ser tinguts en compte a l’hora de decidir les polítiques d’inversió) i es perfecciona amb l’aparició dels fons i instruments d’inversió d’impacte. Encara que avui dia és difícil per a qualsevol territori reclamar la paternitat única de qualsevol innovació, el paper d’Europa en el naixement de les finances sostenibles és inqüestionable.

Ara, moltes dècades després del naixement d’aquestes iniciatives pioneres i quan el terme de finances sostenibles comença a guanyar visibilitat arreu, les autoritats europees ens obsequien amb un tsunami regulador que s’anirà desplegant en quatre onades entre la primera meitat de 2021 i finals de 2022:

• El reglament de taxonomia, que permetrà classificar quines inversions s’entenen per sostenible i quines no.
• La integració ESG, que permet regular com s’integraran aquests criteris en altres normatives ja existents, sobretot en el marc de la protecció del consumidor de productes financers.
• El marc de divulgació (anomenat SDFR), per incrementar la transparència sobre la integració dels criteris ESG entre gestors i assessors financers.
• La directiva SRD II d’implicació a llarg termini dels accionistes, per obligar els inversors i gestores a tenir una implicació a llarg termini en les empreses en les quals inverteixin.

Desconfio del veritable impacte que podran tenir aquestes normatives en el desenvolupament d’un ecosistema veritablement genuí d’entitats financeres, inversors i operadors que desitgin voluntàriament abraçar les finances ètiques i integrar, amb independència de la miríada de normatives, els criteris ESG en les seves decisions d’inversió.

Les finances del demà

Les institucions que han practicat finances sostenibles de manera integral i no sols com una part del seu negoci o per a complir amb una normativa, s’han basat en un únic concepte que és impossible de normativitzar, la intencionalitat.

Parlem d’entitats i inversors que, des de sempre, i de manera intencional, han practicat finances sostenibles perquè han entès que aquesta era i és l’única manera d’entendre les finances. A tots aquests intermediaris no els fan falta massa normatives per continuar fent el que la seva intenció sempre els ha indicat que calia fer.

Està per veure si el tsunami normatiu que s’apropa és capaç d’influir en el canvi d’intencionalitat dels molts altres intermediaris financers que no han estat, o només tangencialment, en aquest àmbit de les finances. Si no es produeixen canvis en la intencionalitat, la regulació només és imposició i paperassa.

Des de les institucions educatives hem de col·laborar a una comprensió profunda dels fenòmens com les finances sostenibles. Hem d’investigar i divulgar perquè els legisladors i reguladors entenguin de veritat quina és la seva veritable funció i s’oblidin de sobrenormativitzar. Perquè els professionals del món financer entenguin que les finances sostenibles no són una moda, un segment de mercat o una opció més, sinó que són les finances del demà. O perquè la ciutadania entengui la veritable importància d’aquest fenomen i sàpiga distingir el gra de la palla.

Tal vegada, només tal vegada, podem evitar “el rapte d’Europa” i mostrar orgullosos el lideratge del nostre continent en aquest important camp que pot accelerar el trànsit a una economia millor i més humana.