Clàudia Canals
Professora a MSc in International Business
Lead Economist de CaixaBank
A un dia de la presa de possessió de Joe Biden com el president número 46 dels Estats Units i desitjant un relleu pacífic, les esperances posades en la política exterior de la nova Administració són, segurament, excessives. Però què podem esperar en matèria exterior de nou hoste de la Casa Blanca?
Amb la victòria de Biden es parla d'un apropament amb el Vell Continent. Al cap i a la fi, les aliances forjades entre els EUA, Europa occidental i el Japó van donar lloc a "l'ordre liberal internacional" que va regir bona part del món durant més de 70 anys. Un ordre que promulgava les democràcies representatives, l'economia de lliure mercat, el multilateralisme comercial i la cooperació internacional, entre altres valors liberals compartits. I encara que actualment aquest ordre liberal estigui clarament a entredir, els EUA, Europa i el Japó encara comparteixen interessos i valors comuns.
En aquesta ocasió, el més que probable apropament transatlàntic tindrà molt a veure amb la necessitat estatunidenca de cercar aliats en la lluita contra l'emergència de la Xina. Però Europa haurà de ser cautelosa amb aquest apropament, ja que pot resultar en una arma de doble tall. L'aliança amb els EUA pot suposar perdre el tren de l'actual revolució industrial (la 4.0) per a una Europa sense grans campions tecnològics i amb una important dependència de la tecnologia xinesa, en especial, en el desplegament de la seva xarxa 5G. D'altra banda, les relacions comercials i d'inversió entre els EUA i la UE segueixen sent de les més intenses a escala mundial i, per tant, un major apropament geopolític entre ambdues potències pot ser mútuament beneficiós en termes econòmics.
El procés de desacoblament (o decoupling) entre els EUA i la Xina serà un front de continuïtat amb la legislatura de Biden. Es tracta d'una tendència amb un ampli consens bipartidista al país i, per tant, no canviarà de forma abrupta amb l'entrada del nou inquilí a la Casa Blanca. Encara que cal dir que, probablement, la manera d'enfocar la rivalitat amb la Xina serà més diplomàtica i, possiblement, se sustenti en aliances estratègiques com la prèviament citada amb Europa.
Cal recordar que el decoupling va escalar de forma sobtada el 2018 amb les diverses pujades aranzelàries imposades per l'executiu estatunidenc. El mateix conflicte comercial ja incloïa restriccions tecnològiques en els seus inicis, però aquestes restriccions van augmentar considerablement l'agost de 2020 quan els EUA van incrementar les limitacions d'adquirir tecnologia estatunidenca a Huawei i a altres grans empreses tecnològiques xineses. Així mateix, a mitjans del 2020, el Senat estatunidenc va aprovar una llei que augmenta el control sobre totes les companyies xineses (no només les tecnològiques) que cotitzen als parquets del país i que podria comportar l'expulsió d'algunes d'elles. De fet, aquest mateix mes de gener tres empreses xineses podrien deixar de cotitzar a la Borsa de Nova York.
Més enllà de les conseqüències que el conflicte infligeix tant als EUA com a la Xina, aquest té impacte de caràcter global. Així, per exemple, en el cas d'Europa ja hem vist com pot trobar-se en una situació difícil en termes de desenvolupament tecnològic si les tensions empitjoren. D'altra banda, l'actual guerra tecnològica també té el potencial de debilitar els avenços en l'àmbit de la governança tecnològica internacional. Les noves tecnologies necessiten un mercat regulador internacional. Les noves tecnologies necessiten un marc regulador internacional per minimitzar els potencials i importants efectes disruptius sobre l'economia i la societat mateixa. No obstant això, la cooperació en aquest aspecte pot resultar difícil en un entorn on els dos màxims exponents tecnològics estan en plena batalla.
Finalment, els EUA cercaran una reconnexió amb diversos organismes multilaterals arran de les desavinences i les renúncies succeïdes durant l'Administració Trump. No obstant això, en aquest punt és just dir que una de les grans incògnites que haurà de resoldre la presidència de Biden és fins a quin punt l'era Trump ha marcat un abans i un després en la capacitat dels EUA de liderar propostes en l'àmbit de la cooperació multilateral. Un lideratge que, fins ara, tampoc ha trobat un sòlid relleu a Europa i que la Xina anhela conquerir.
Segurament no trigarem a veure com els EUA tornen a formar part de l'Organització Mundial de la Salut, de la qual se'n va retirar fa pocs mesos en mig de la pitjor pandèmia que ha viscut el món en 100 anys. Així mateix, Biden ha promès que demanarà la reincorporació dels EUA a l'Acord del Clima de París en el seu primer dia de mandat. En l'àmbit del canvi climàtic, precisament, és on el nou president podria intentar obrir noves i extenses vies diplomàtiques, fins i tot, amb el gegant asiàtic (principal emissor mundial de carboni). Al cap i a la fi, difícilment podrem combatre una amenaça global d'aquest abast sense un compromís i una cooperació multilateral que hi estiguin a l'altura.