La crisi del coronavirus: lideratge polític i lideratge tècnic

Carles Ramió
Catedràtic de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat Pompeu Fabra

Director Acadèmic del Màster Online en Govern i Gestió Pública a l'Amèrica Llatina de la UPF Barcelona School of Management

-

Crisis com la present representen proves d'estrès reals sobre les nostres capacitats institucionals.

Les crisis imprevistes i greus, com l'actual de salut pública ocasionada pel coronavirus, són útils per a examinar el nostre sistema polític i administratiu. Crisis com la present representen proves d'estrès reals sobre les nostres capacitats institucionals. És molt aviat per realitzar una anàlisi i establir conclusions, però ja hi ha unes quantes lliçons polítiques i administratives que seria bo que els ciutadans tinguéssim en compte.

La primera lliçó, és la importància que al comandament de les polítiques i dels serveis públics estiguin professionals ben preparats i amb una àmplia experiència. Els especialistes en gestió pública reclamem des de fa temps que a Espanya s'instauri, d'una vegada per sempre, una direcció pública professional que és una normativa que hauria de regular, sobre la base de criteris professionals i no polítics, als responsables tècnics que han de dirigir les polítiques i els serveis públics. Els mitjans de comunicació han celebrat la professionalitat, serenitat i claredat del portaveu del Ministeri de Sanitat per la crisi del coronavirus, Fernando Simón (director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries). Aquest directiu altament especialitzat porta en el càrrec 8 anys i va ser nomenat pel govern de Mariano Rajoy. L'actual govern l'ha mantingut en el lloc ja que li ha reconegut el seu prestigi professional i el seu rol de tècnic independent. Es tracta d'una excepció ja que a Espanya quan hi ha un canvi de govern solen mudar la gran majoria dels responsables tècnics (directius) el que desprofessionalitza la funció pública (i en la pràctica la polititza) impedint la continuïtat de polítiques i serveis estratègics davant la pèrdua, per discontinuïtat, del coneixement i de l'experiència professional. Quan s'imposen els criteris professionals, els problemes tècnics es resolen molt millor. Res a veure amb altres crisis sanitàries importants, com el de l'oli de colza, on el ministre del ram va protagonitzar ridícules rodes de premsa que van alarmar i van desconcertar a la població.

Una crisi com l'actual reclama un fort lideratge polític. Respostes polítiques en forma de paquets de mesures no sols en matèria de salut pública i sanitat sinó transversals de caràcter econòmic, social, laboral, familiar, etc.

Però no es tracta de tecnificar la política sinó d'aclarir rols: als tècnics el que és tècnic i als polítics el que és polític. Una crisi com l'actual reclama un fort lideratge polític. Respostes polítiques en forma de paquets de mesures no sols en matèria de salut pública i sanitat sinó transversals de caràcter econòmic, social, laboral, familiar, etc. Política d'alt nivell buscant la complicitat amb altres països i amb la Unió Europea. En això està, amb una mica de retard, l'actual govern.

Aquesta és la segona lliçó: la política continua sent fonamental i es reforça si cedeix espai en els temes tècnics al lideratge professional.

La tercera lliçó és la complexitat d'un Estat multinivell tan descentralitzat com és Espanya. Quan es va nomenar al recent ministre de sanitat es van fer tot tipus de bromes ja que era un ministre sense ministeri argumentant que les competències en matèria de sanitat estan desplegades per les Comunitats Autònomes. Un sistema centrífug (descentralització) requereix d'instruments centrípets que permetin equilibrar i unificar el sistema. Aquest és el paper de l'Estat i del ministeri de sanitat: coordinar a totes les administracions públiques competents en el territori, anticipar-se i ordenar el sistema. També mantenir interlocució constant i aprendre dels altres països afectats i coordinar una actuació conjunta a nivell de la Unió Europea. El problema d'Itàlia ha estat precisament una deficient coordinació territorial amb discrepàncies entre l'Estat, les regions i les províncies que ha generat una deficient anticipació i unes accions públiques reactives.

Un sistema centrífug (descentralització) requereix d'instruments centrípets que permetin equilibrar i unificar el sistema. El problema d'Itàlia ha estat precisament una deficient coordinació territorial amb discrepàncies entre l'Estat, les regions i les províncies.

La quarta lliçó és que un sistema sanitari públic sòlid i extens faculta un major confort sanitari que un model majoritàriament privat. És una evidència empírica que, en sanitat, l'eficàcia i l'eficiència d'un sistema públic és major que el privat. Aquest principi ja s'està demostrant i serà més evident amb el transcurs del temps i analitzar com respon Europa i com responen els EUA davant la crisi del coronavirus. Però, encara que el nostre sistema de salut sigui fonamentalment públic, també és important el sector privat i per afrontar grans problemes fa falta la col·laboració públic-privada. Aquesta col·laboració ja s'està impulsant a Espanya per a atendre aquesta crisi. Però no és el mateix la col·laboració públic-privada on l'agenda la domina el sistema públic (Espanya) que als països en què l'agenda la domina el sector privat.

La cinquena lliçó té a veure amb la injusta imatge social de la funció pública, dels funcionaris. Més enllà que el sistema que el regula és antiquat i reclama una reforma urgent, els funcionaris, en la seva gran majoria, són grans professionals, amb sòlids valors de servei a la comunitat i amb una enorme motivació. Els mitjans sempre són escassos, però d'aquesta crisi ens salvaran la professionalitat, lliurament i generositat del personal mèdic, d'infermeria i el personal de suport. Funcionaris, al cap i a la fi.

Però la pregunta clau en aquest cas és quin tipus de lideratge es requereix per a afrontar amb garanties una crisi imprevista i inèdita com el la del coronavirus?La resposta té la seva complexitat ja que escapa del marc tradicional típic de les crisis en l'àmbit institucional o de gestió pública. Hi ha, almenys, dos elements que fan que aquesta crisi tingui un caràcter diferent a altres crisis en matèria de gestió pública.

1. D'una banda, tot sembla indicar que ha fallat el lideratge tècnic i no cal entendre-ho com una censura, donada l'excepcionalitat de la situació, sinó només com un simple element d'anàlisi. Alguns especialistes en epidemiologia han reconegut que els ha sorprès la virulència del contagi a Europa i que han errat en els seus pronòstics. Per més que sembla, que en aquesta ocasió els líders polítics a Espanya, han escoltat i tingut en compte més que mai les opinions dels professionals. El resultat, de moment, ha estat una política institucional lenta i timorata que no ha estat capaç d'evitar un contagi molt estès.
2. D'altra banda, la complexitat del fenomen i el seu espectacular impacte econòmic, laboral i social implica que costi molt prendre decisions radicals de manera àmplia i, molt més, en un govern de coalició inèdit en la política espanyola i que ha tingut molt poc temps per a afinar els seus ressorts interns per a una presa de decisions fluida i consistent.

L'única recepta possible a nivell de lideratge polític seria que els líders polítics del país seguissin les següents recomanacions:

• A pesar que els líders professionals hagin pogut fallar, en un primer moment, no cal desconfiar en absolut d'ells per part dels líders polítics. Més que mai cal deixar-los marges i suficient discrecionalitat perquè prenguin les mesures tècniques que estimin convenients tant en matèria de salut pública com de capacitat de gestió del tractament sanitari dels malalts. Per tant, el lideratge polític ha de donar la màxima autonomia possible als professionals en tots sectors i no sols en l'àmbit de la salut.
• La política ha d'estimular que emergeixin nous líders professionals que haurien d'encarregar-se d'aportar una mirada transversal i multisectorial a la problemàtica que s'ha generat. No és només un tema de salut sinó també un greu problema econòmic, laboral, social, educatiu, de seguretat, etc. que cal atendre de manera horitzontal. En tots aquests àmbits caldrà innovar i en tots els sectors cal trobar als líders professionals més adequats i que sàpiguen coordinar-se entre ells.
• Els líders polítics, descansats en delegar la majoria dels temes tècnics als professionals, han d'encarregar-se de dos temes prioritaris: d'una banda, articular un relat contingent però creïble socialment sobre el que està fent el govern i l'Administració. D'altra banda, coordinar aquest relat i conciliar les diferents posicions polítiques de totes les administracions públiques implicades (bàsicament el govern de l'Estat, que posseeix ara totes les competències i domini jeràrquic, amb les Comunitats Autònomes i amb els grans ajuntaments).

Per a dur a terme aquests dos últims reptes vinculats al lideratge polític els ingredients imprescindibles són: sinceritat, contundència i lleialtat.

Sinceritat: cal reconèixer en tot moment que aquesta crisi és inèdita i canviant. Què s'està fent tot el possible però que els canvis de criteri en aquest cas són inevitables. Mai mentir ni ocultar dades. Al contrari: si les dades són alarmants o ho poden arribar a ser cal facilitar-los i avançar-los. La ciutadania ho perdonarà tot en aquesta crisi, però mai absoldran una mentida o que se'ls oculti informació. D'altra banda, reconèixer totes les equivocacions i demostrar que es va aprenent sobre la marxa. Que realment s'està implementant una gestió del coneixement.

Contundència: les decisions han de presentar-se sense dubtes i si fa falta decisions radicals cal adoptar-les. El que no perdonarà la ciutadania són decisions timorates o a mig fer. En aquest error ja hem caigut i no cal tornar a reincidir. Sí que cal tancar tota l'activitat econòmica (excepte els serveis bàsics) cal fer-ho sense més dilacions. Res és pitjor per a desprestigiar el lideratge polític que anar improvisant decisions que els ciutadans ja anticipen. La societat no castigarà les equivocacions en les decisions polítiques, sinó que censurarà la falta de contundència de les mateixes i, especialment, la covardia. Ser titllat de líder covard és el pitjor escenari per a un polític en les actuals circumstàncies.

Lleialtat: lleialtat política al país, a la societat i a les institucions. En aquesta crisi no té sentit practicar el politiqueig (totalment legítim en situacions no extremes) sinó que cal fer política d'alta intensitat. No cal entrar en la lògica de crítiques creuades entre partits polítics o entre nivells administratius. Els errors seran inevitables, però ara no és moment de la crítica, sinó d'aprenentatge, de mirar sempre cap endavant per a encertar millor amb la següent decisió. Els líders polítics que aprofitin l'ocasió per a criticar a altres actors institucionals estan perduts i no gaudiran de cap empatia social. Els que, en canvi, exerceixin l'autocrítica i vagin guanyant consistència en les seves decisions amb el temps van a vindicarse com a autèntics líders polítics.