Mediació i reconeixement de la diversitat

Maria Munné
Directora del Màster en Mediació Professional

No jutjar és un dels principis rectors de l'actitud mediadora que aprenen les persones que volen intervenir professionalment en els conflictes dels altres des de la cultura de la pau i el diàleg. Possiblement és l'element del saber ser i saber estar més difícil en la professió de mediador. Alhora, en el meu cas, com a mediadora és el que em va seduir per l'aspecte d'assistència que comporta aquesta activitat, i tenir cura de l'ansietat que ens desperta l'altre. D'ençà que tinc memòria he viscut aquesta ansietat respecte de la mirada de l'altre, com li passa a tothom que conec.

De ben petits se'ns ajuda a fer quedar bé la família i les persones del nostre entorn. Sentim constantment frases com, "vesteix-te per a l'ocasió"; "avui hem de causar bona impressió"; "riu quan et parlin"; "quan t'ofereixin un caramel tu l'agafes encara que no t'agradi", i moltes d'altres que ens donen a entendre que és important la vida en societat i l'acceptació dels altres per la subsistència, l'economia, l'afecte i l'amor dels teus. Veus que els pares t'estimen, però els és més fàcil estimar-te si agrades al món, que la teva projecció social pot ser una font d'orgull i felicitat per a ells o una decepció. I depenent dels resultats i del nivell d'expectatives que han posat en tu comences a veure com anirà la teva trajectòria i com vols o pots intervenir-hi.

Veus que els pares t'estimen, però els és més fàcil estimar-te si agrades al món, que la teva projecció social pot ser una font d'orgull i felicitat per a ells o una decepció

Tots aquests pensaments, amb més o menys consciència, configuren una part del diàleg intern propi en el recorregut de la nostra identitat. Reduint i transformant les idees del sociòleg belga, Guy Bajoit (2008)[1] diem que les persones prenen decisions a partir de comunicacions internes, en general de forma inconscient establint una comunicació entre allò que voldríem, que ell n'anomenarà identitat desitjada i allò que pensem que els altres esperen de nosaltres, el que ell n'anomenarà identitat assignada.

Si el que nosaltres desitgem no dista del que pensem que els altres esperen de nosaltres, la situació és còmode i actuem sense por a la mirada externa.

Posant un exemple molt senzill, seria la tranquil·litat que tinc en un restaurant de peix i demanant un llobarro, en aquest cas estic en el lloc adequat i fent una acció que s'espera de mi.

Quan el que vull fer crec que no agradarà a les persones del meu entorn s'inicia un conflicte intern, un conflicte amb mi mateix, que activarà malestar i ansietat

Però quan el que vull fer crec que no agradarà a les persones del meu entorn s'inicia un conflicte intern, un conflicte amb mi mateix, que activarà malestar i ansietat.

Perquè la mirada de l'altre si ressona en mi i s'incrusta en el judici propi, pot ser devastadora i pot generar qüestions com: Sento capaços als meus pares, o a les persones qui estimo de mirar-me de forma independent del judici social majoritari? Trobaré feina sent com sóc i presentant-me com em vull presentar? Com em miraran pel carrer? Em faran mal?

A vegades i abans de comprovar la resposta sembla més fàcil reprimir-se, viure secretament, per exemple la sexualitat pròpia, molts ho han fet i ho fan. Ho prefereixen a enfrontar-se amb el que diran i a seguir el desig propi. Un desig que no hauria de fer mal als altres com exercici de llibertat i respecte.

Altres han lluitat i segueixen lluitant per obrir la mirada esbiaixada, que conforma la violència estructural de la nostra societat en què estem immersos, i que discrimina a quasi tots els sues integrants, si ho miréssim atentament. Són els grups homogenis que tot i ser membres de la mateixa societat s'atreveixen valentament a confrontar el pensament dominant , trencant amb les veritats establertes, amb els prejudicis, amb els partits presos. El dia de l'Orgull LGTBIQ obre aquesta possibilitat d'una mirada alternativa, de no jutjar, de respectar, de desitjar, d'estimar, de somniar, de mostrar-se i caminar acceptant la diversitat humana.

La resistència al canvi i la creença que els humans amb molts aspectes estem en marcs dicotòmics: homosexual- heterosexual, bo-dolent, evolucionat-involucionat, nosaltres-ells, els d'aquí-els de fora, prové de l'arrelament dels nostres prejudicis. Als quals estem permanentment adherits. La mediació desmenteix les falsedats que la diferència és perjudicial i construeix un relat més integrador del nosaltres.

El canvi és una qüestió de temps, de respecte, reconeixement, d'observació i conservació dels avenços. Però sobretot d'alerta a les accions de l'aparell econòmic i social dominant, que ràpidament incorpora els moviments incòmodes als seus interessos per engolir-los, i lluny de permetre obrir la ment, amplia aparentment la seva estructura per seguir controlant i continuar mantenint el poder.

El capitalisme s'ha especialitzat a assimilar qualsevol moviment innovador i crític en una moda, un nínxol de negoci, una activitat lucrativa, desactivant qualsevol, esperit de canvi i transformació.

Un exemple d'aquesta assimilació de la cultura dominant de la realitat LGTBIQ és la utilització del pink-washing com a estratègia de negoci.

El pink-washing (pintar de color rosa), assenyala com una empresa, una institució o un estat utilitzen la igualtat per a "suavitzar" altres aspectes que produeixen precisament desigualtat (Spade 2010)[2].

Alguns exemples coneguts els trobem en empreses de productes femenins que tenen efectes nocius per la salut de les dones, però alhora obtenen guanys amb la utilització del símbol del llaç rosa, i renten la seva cara donant suport econòmic per la investigació sobre el càncer de mama.

En el context internacional esmenten la promoció que fa l'Estat d'Israel dels drets humans per a les dones i les persones LGTBIQ, mentre continua la guerra amb Palestina amb bombardejos sistemàtics de destrucció d'habitatges civils causant la mort d'infants i dones indefenses.

Formes d'aparent obertura i bonhomia que em porten a recordar la resposta que va donar Johann Galtung, fundador de l'educació per la pau, en la conferència inaugural del penúltim congrés internacional de la Cuemyc (Conferència universitària per l'estudi de la mediació i el conflicte) a Murcia l'octubre del 2019[3] al ser preguntat per la seva opinió sobre procés a Catalunya. El mestre va dir: "Jo visc ara als meus 89 anys aquí, m'agrada el vostre menjar, la temperatura i Espanya és un país fantàstic, però té un greu problema i aquest és la venda d'armament". La resposta evidentment no va agradar per la incomoditat que comporta mirar l'essència real dels problemes.

És per això que un dels aspectes més apassionants de la cultura de la pau i de la mediació és que no jutja les tries personals, ajuda a manifestar-les, a comprendre-les, les posa al damunt de la taula amb humanitat. En canvi mostra les manifestacions de violència cultural i estructural, qüestionant i desemmascarant els arguments fal·laços que el poder vol ocultar a l'armari i que tenen efectes devastadors.

La mediació basada en la cultura de pau és una força per la llibertat i en contra de l'alienació.

_____

[1] Bajoit, G. (2008). El cambio social: análisis sociológico del cambio social y cultural en las sociedades contemporáneas. Siglo XXI de España Editores.

[2] Spade, Dean. 2011. Normal Life: Administrative Violence, Trans Politics, and the Limits of Law. Duke University Press

[3] Aquest any 2021 l’organitzador de la jornada anual de la Cuemyc és la UPF-BSM des del nostre Màster de Mediació Professional, i es realitzarà el 21 i 22 d’octubre.