Reinterpretant Friedman

Marcos Eguiguren Huerta
Director del Departament de Management, Law, Society & Humanities

-

Es compleixen 50 anys de la publicació del famós article de Milton Friedman "The Social Responsibility of Business is to Increase its Profits" que, tot i ser polèmic, ha assentat doctrina durant diverses dècades

Fa pocs mesos es va complir el cinquantè aniversari de la publicació a The New York Times Magazine del famós article de Milton Friedman, titulat "The Social Responsibility of Business is to Increase its Profits". Hem de recordar que ens trobem davant d'un article polèmic, però que clarament ha assentat doctrina durant diverses dècades. Ha tingut defensors i detractors i va començar a ser fortament qüestionat, sobretot, a partir de la crisi financera del 2008.

Durant cinquanta anys, hem assistit a un espectacle en què gent d'empresa, de la política i de l'acadèmic de les més diverses faccions, s'han dut les mans al cap per la defensa o l'atac de les tesis de Friedman, sense que, en molts casos, em temo, haguessin llegit amb deteniment l'article o haguessin meditat amb calma sobre el seu profund sentit ètic, més enllà dels titulars fàcils.

El missatge s'ha entès bé?

Quan rellegeixes el text de Friedman amb pausa, més enllà de la frase que l'ha fet passar a la posteritat, t'adones de la seva veritable profunditat i intenció i et preguntes com és possible que durant tant de temps hagin existit posicions tan ideologitzades sobre un article que, ben llegit, no les fonamenta. Si més no, no prou.

Friedman és profundament liberal i mostra una gran desconfiança cap al paper intrusiu de la política, però també subordina la seva famosa frase a una sèrie de condicionants que han de tenir-se en compte

És cert que Friedman és profundament liberal i mostra una gran desconfiança cap al paper intrusiu de la política i dels estats en moltes activitats humanes. Una desconfiança que, per cert, comparteixo en bona part. És cert, també, que en el seu article, Friedman advoca perquè els principals executius actuïn de forma pràcticament exclusiva en benefici dels seus ocupadors, els accionistes, i això, pressuposa el premi Noble, els portaria a ocupar-se especialment de la generació de beneficis i de la creació de valor per a l'accionista.

Tot això és cert, però també ho és que al seu llibre Capitalism and Freedom, i de forma resumida a l'article de The New York Times Magazine, Friedman subordina la seva famosa frase a una sèrie de condicionants que han de tenir-se en compte a l'hora d'interpretar-la correctament.

Desideologitzar l'article

En primer lloc, Friedman parla molt explícitament del paper dels principals executius davant el fenomen de la responsabilitat social i argumenta que no són ells els que han de prendre mesures específiques en aquest àmbit, sinó que han de prendre-les els accionistes. No diu que una empresa no pugui tenir altres prioritats que no estiguin vinculades amb el bottom line, sinó que aquestes prioritats addicionals han d'emanar dels accionistes. Friedman, de facto, es refereix a les empreses familiars o unipersonals com a exemple que aquestes prioritats compartides poden estar totalment obertes i no tanca la porta a què això també pugui donar-se, si ho desitgen els accionistes, en companyia d'altres esquemes de propietat.

En segon lloc, la frase de Friedman que menciona literalment "to increase its profits", no es refereix en cap cas a "to maximize its profits". La diferència de matís, fins i tot des del punt de vista liberal, és gegant. El fet que una empresa, en circumstàncies normals, tingui com a objectiu seguir un camí de creixement dels seus beneficis a mesura que la seva activitat creix, es genera un valor per al client i s'introdueix a nous mercats, és quelcom que qualsevol CEO que m'estigui llegint sap perfectament que no tan sols és racional sinó que és socialment desitjable perquè l'empresa segueixi generant valor social i per a l'accionista. Un cas molt diferent és quan ens referim al mantra de la maximització del benefici, molt en especial, en escenaris curtterministes que poden portar a la presa de riscos excessiva i a practicar polítiques discutibles que podrien posar en perill l'existència de l'empresa mateixa.

Només si ens fixem en els tres condicionants, poden entendre's posicions que advoquen per la reinterpretació de la frase de Friedman i per desideologitzar l'article i entendre'l d'una manera més oberta

En tercer i últim lloc, i probablement el matís més important, és que Friedman contextualitza la seva frase en un marc determinat. Només si aquest marc existeix, la seva frase pren tota la rellevància. Friedman és clar quan es reafirma que només hi ha una única responsabilitat social dels negocis: utilitzar-ne els recursos i promoure activitats dissenyades per incrementar els beneficis sempre que s'emmarquin dins les regles del joc. És a dir, que participen en un mercat en lliure competència, sense enganys ni fraus (within the rules of the game, which is to say engages in open and free competition without deception and fraud).

Quan es llegeix l'article de Friedman amb deteniment i es para atenció a aquests tres condicionants –especialment, l'últim–, s'entenen posicions com la de Luigi Zingales, de la Booth School of Business (Universitat de Chicago), que advoca per reinterpretar la frase de Friedman com si es tractés d'un teorema perquè, com a tal, francament pot funcionar i, sobretot –l'afegit és meu–, per desideologitzar l'article i entendre'l d'una forma més oberta.

Un missatge ocult

Avui, cinquanta anys després de la publicació d'aquest article, és important reformular l'afirmació de Friedman que la responsabilitat social dels negocis és la d'incrementar els beneficis, com si es tractés d'un teorema. La qüestió real, apunta Friedman, és en quines condicions és socialment eficient per als directius focalitzar-se només en la millora del valor per a l'accionista. Així se'n dedueix amb claredat del seu text. En primer lloc, les empreses haurien d'operar en un entorn veritablement competitiu; en segon lloc, no hauria d'haver-hi externalitats o haurien de ser regulades o prou compensades pels governs; per últim, totes les contingències possibles haurien de ser específiques en qualsevol contracte entre les parts sense cap cost o amb costos insignificants.

L'article amaga un missatge ètic de tall liberal que ha passat desapercebut durant anys: Friedman ens alerta que quan no hi ha una veritable transparència ni "check and balances", el sistema es perverteix

La qüestió principal és que les tres condicions que hem mencionat prèviament, no es compleixen. El problema més important radica, sens dubte, en l'incompliment de la primera condició. El mateix Friedman reconeix que la maximització del valor per a l'accionista a empreses o sectors que practiquen el monopoli o l'oligopoli és dolenta per a la societat. En referència a la segona, ningú assenyat defensarà la idea que vivim en un món sense externalitats, i el sector públic s'ha mostrat sempre ineficient a l'hora de revertir-les a través de fiscalitat o regulació.

Crec que hi ha un missatge ètic de tall liberal, però de gran abast, que s'ha amagat durant anys darrere l'article de Friedman. Ens adverteix que, quan no hi ha una veritable lliure competència, quan no hi ha una veritable transparència i quan no hi ha "check and balances", es perverteix el sistema. Ens recorda que, en una societat veritablement lliure, és més complex "fer el mal", atès que hi ha massa contrapesos. Ens avisa, alhora, implícitament, del risc de la manca d'ètica i responsabilitats dels directius. Aquests advertiments són, sens dubte, la seva contribució més duradora i superen, de molt, la interpretació literal del títol del tan famós article.