Pandèmia i gestió pública a l'Amèrica Llatina

Carles Ramió
Director del Màster Universitari Online en Govern i Gestió Pública a l'Amèrica Llatina de la UPF-BSM

-

L'impacte de la pandèmia en la majoria dels països d'Amèrica Llatina ha estat molt més profund i extens que, per exemple, als països europeus

La pandèmia ha suposat una prova d'estrès a les administracions públiques de tots els països del món. Aquestes excepcionals exigències no s'han limitat a la gestió tècnica de caràcter sanitari sinó a molts altres àmbits administratius dels diferents nivells d'administració pública (gestió d'expedients d'ocupació, gestió educativa, serveis socials, promoció econòmica, etc.). Hi ha molt pocs països que han sortit indemnes o airosos d'aquest extraordinari examen cap a la qualitat dels seus serveis públics. Durant la primera onada alguns països van mostrar solvència davant aquesta crisi, però, en canvi, han sucumbit a una deficient gestió pública durant la segona onada. Només casos molt excepcionals com Nova Zelanda i alguns països asiàtics han estat efectius en les seves respostes institucionals. Però són casos difícils de ser adoptats com a marcs de referència i d'aprenentatge, ja que posseeixen unes característiques socials, comunitàries, econòmiques i fins i tot polítiques que dificulten la seva comparació. N'hi ha prou amb analitzar les respostes institucionals dels països europeus per arribar a la conclusió que tots els models polítics i administratius d'aquests països han resultat erràtics i han mostrat serioses febleses per contestar amb eficàcia aquesta crisi sanitària, econòmica, social i laboral.

Els països d'Amèrica Llatina han afrontat aquesta crisi en una posició molt més delicada que els països formalment desenvolupats tant en àmbit conòmic, com social i institucional. Es tracta d'uns països amb un elevat desequilibri social i amb una presència molt extensa d'una economia informal de subsistència. Els especialistes en salut pública han demostrat que les crisis sanitàries no afecten de manera uniforme la societat. Les malalties i la salut de la població no són democràtiques i s'acarnissen especialment amb els col·lectius socials més vulnerables que estan en una situació precària quant a protecció profilàctica, de qualitat de l'habitatge i de fortalesa en les seves ocupacions laborals. Per tant, l'impacte de la pandèmia en la majoria dels països d'Amèrica Llatina ha estat molt més profund i extens que, per exemple, als països europeus.

Un moment delicat per a l'administració pública

A tot això cal sumar que els països de la regió llatinoamericana posseeixen institucions públiques bastant precàries. Els seus sistemes sanitaris, la majoria d'ells en una fase d'expansió i de millora, són encara molt dèbils tant a escala hospitalària com d'assistència primària. En l'àmbit educatiu succeeix el mateix, al que cal afegir una població molt dispersa en amplis i complexos territoris i amb accés precari a les xarxes i a la utilització de les tecnologies de la comunicació. Les administracions locals, nivell d'avantguarda per protegir i facilitar un major confort social, solen ser a la regió especialment precària. En canvi, les administracions nacionals (estatals i federals) han pogut migrar de manera ràpida i bastant solvent de la gestió presencial a la gestió en línia.

La major part de les respostes polítiques a la pandèmia han estat sensates i robustes exceptuant la resposta "trumpista" del Brasil o les erràtiques polítiques de Mèxic, o el caos polític i institucional de Veneçuela i Nicaragua

La pandèmia ha arribat als països de l'Amèrica Llatina en un moment molt delicat en matèria de gestió pública. Hi ha una dada general molt rellevant: les administracions de la regió posseeixen una despesa pública 10 punts per sota del que posseeixen els països de l'OCDE (Inclosos importants països llatinoamericans que l'impulsen a la baixa). La mitjana a la regió és del 30% de despesa pública sobre el PIB quan la mitjana dels països de l'OCDE està lleugerament per sobre del 40%. Sense els recursos públics suficients és impossible donar resposta sol bé a una crisi d'aquestes característiques. A més, molts països de l'Amèrica llatina han patit durant les dues darreres dècades l'impacte de polítiques neoliberals agressives orientades a la prima ment de les seves administracions públiques i adscrites a lògiques privatitzadores. Per si això no fos poc, la pandèmia s'ha trobat amb unes institucions públiques en una situació de construcció o reconstrucció: processos de descentralització a mitjà camí (Perú o Colòmbia), intents de canvi dels models de gestió de l'àmbit sanitari del públic cap a un complex sistema publicoprivat (de nou Perú i Colòmbia entre altres) no suficientment rodons per respondre amb fluïdesa les exigències que es deriven d'una pandèmia.

Estratègies d'innovació

Tot i aquest ombrívol panorama cal destacar els notables esforços polítics i administratius dels països de la regió per donar la millor resposta a les noves demandes sanitàries, socials, econòmiques i laborals. La major part de les decisions polítiques han estat assenyades i robustes (si exceptuem la resposta "trumpista" del Brasil o les erràtiques polítiques de Mèxic, a les quals cal sumar la situació caòtica a escala política institucional de Veneçuela i de Nicaragua). Moltes administracions nacionals han mostrat una relativa fortalesa en matèria d'administració digital (l'Argentina, l'Uruguai, Xile, Costa Rica, Colòmbia o el Perú).

I la majoria dels països han impulsat interessants estratègies d'innovació pública protagonitzades per uns lliurats i ben formats empleats públics malgrat l'absència parcial d'uns models de funció pública professional estables, ben retribuïts i meritocràtics. Finalment, la millor notícia és que les institucions multilaterals (que imposen les seves condicions a la majoria dels països de Llatinoamèrica) s'han adonat que les administracions públiques són imprescindibles perquè aquests països aconsegueixin majors cotes de desenvolupament. Durant la dècada vinent és probable que es relaxin les exigències de contenció de la despesa pública i d'una privatització aguda dels serveis públics. Aquesta nova conjuntura pot ser una gran oportunitat i al·licient perquè els països de la regió puguin construir durant els pròxims anys major institucionalitat sense tantes cotilles ni imposicions externes.