El contraproduent postureig polític LGBTIQ

Toni Aira
Director del Màster en Comunicació Política i Institucional

La mateixa setmana que els principals líders occidentals es feien la foto a Brussel·les amb ell, Viktor Orbán aprovava a Hongria una nova llei retrògrada i homòfoba, ara prohibint que es parli a les aules de l'homosexualitat. Això passa en ple segle XXI en una Europa que no acostuma a reaccionar davant tals reculades més que amb comunicats de tercera i en el millor dels casos amb multes de quarta. Això sí, després els mateixos líders que comparteixen foto amb populistes ultradretans com el primer ministre hongarès, quan arriba el mes de l'orgull LGTBIQ seran dels primers a omplir les seves boques, els seus partits, els seus discursos i els seus avatars en les xarxes socials dels colors de l'arc de Sant Martí. Això és el rainbow-washing. El “fer com si” es defensessin els drets d'un col·lectiu encara amenaçat per l’extremisme en les societats (també en les democràtiques) de 2021, però bàsicament posant-se a això via carcassa, màrqueting i postureig polític a imitació del qual abans han perpetrat moltes marques comercials. La major part d'aquestes, per cert, ja han passat pàgina d'aquesta pràctica, per pur sentit comú aplicat davant l'allau de crítiques. Mentrestant, en política hi ha aquí molt ressagat encara. 

Però abans del jugar a tenyir amb els colors de l'arc de Sant Martí, una bandera del col·lectiu LGTBIQ, ja havíem vist conductes similars amb colors com el morat en motiu del 8-M, i amb altres colors emblema de reivindicacions que s'acaben entenent com mainstream però sense la pulsió adjunta d'anar al fons de la qüestió. El deficitari d'aquesta pràctica salta a la vista quan el posicionament d'un projecte institucional, social o polític es queda en aquest intent de rentada d'imatge que passa sense més per un vernís de pintura via pantalles i durant uns comptats dies. Si abans, durant i després d'això no es fa res més, ni res en concret, ni gens útil o pràctic al servei d'intentar sumar a revertir situacions injustes, el fracàs en l'intent de surfejar aquesta ona està cada dia més assegurat.

Vivim temps on la comunicació de la política palpa més ràpidament que mai com la generació d'expectatives exagerades que es frustren exageradament provoca un rebuig i una desconnexió més immediats per part de sectors varis de la ciutadania que d'entrada havien decidit dedicar uns instants de la seva dispersa atenció a això. L'efecte rebot és brutal i en molts casos incentiva prejudicis sobre formacions polítiques o marques en particular, així com, en general, sobre la política i sobre els estesos clixés del seu procedir més perniciós.

Va passar amb el Ciutadans d'Albert Rivera en el seu moment àlgid, quan es va voler dibuixar com a gai friendly, com a manera de singularitzar-se en el mercat polític espanyol entre un PP que fins a l'arribada de Vox s'havia mostrat com la força política més reticent a sumar en la igualació plena entre les persones LGTBIQ i la resta, i entre un PSOE que per a una part del col·lectiu gai, per exemple entre els favorables a la gestació subrogada, podia trobar en C’s el just punt mitjà. El centre, com volia representar Ciutadans, també en això més en forma que en fons. Però l'acceleració dels temps polítics fa ja unes quantes temporades que estreny el tram que hi ha entre el que dius que ets i el que finalment fas i et retrata. Ciutadans va acceptar governar en ajuntaments i comunitats autònomes gràcies al suport de l’ultradreta de Vox, que per exemple nega la violència de gènere, que nega minuts de silenci en corporacions municipals per dones assassinades per les seves parelles, o que té líders que han demanat al Defensor del Poble que permeti les “teràpies per a gais”. A partir d'aquí, els d'Albert Rivera ja van poder fitxar a prescriptors del col·lectiu per a les seves llistes, fer-se fotos amb ells, regar bé de banderes de l'arc de Sant Martí en els seus mítings i tintar els seus avatars d'aquests colors quan consideraven que convenia, però finalment el que van trobar va ser un profund rebuig que es va manifestar sonorament en una manifestació de l'Orgull a Madrid que la política ultra Rocío Monasterio ha dit que, en general, “denigra la dignitat de les persones”.

Empreses i corporacions diverses que mai han fet res per avançar efectivament en la igualació de drets entre dones i homes també han tirat de l'hipòcrita (i contraproduent) intent de rentada d'imatge que implica tenyir la seva estètica del morat durant uns dies, i ja. Davant això, en els últims temps ja han hagut interessants reaccions en forma de campanyes imaginatives com la de Correus amb motiu del Dia de la Dona de 2021, “#8MtodoElAño". El seu inici i la seva martellant tornada és diàfana: “Hola, avui és 8 de març i no posem el logo morat. No volem ser com aquestes marques que per postureig es pugen al carro. Hola, avui és 8 de març i no posem el logo morat. Per demà haver de treure’l i ser feministes però només una estona”. Deixa en evidència el purplewashing. I el mateix es podria fer en el mes de l'Orgull LGTBIQ, en defensa de les accions i avenços que haurien d'acompanyar-lo més enllà d'eslògans i de tints fàcils, si es volen projectar com a creïbles. 

Canviar el color d'un logo. Repartir algun boli o producte corporatiu ics amb els colors de la bandera de l'arc de Sant Martí. Incorporar referències específiques en algun discurs puntual durant juny i voltants. Posar llums led de nou amb els colors de l'arc de Sant Martí a la façana del partit o de la institució que es governa. Tot això va poder tenir en el seu moment cert sentit per si sol, quan va suposar un canvi amb el que havia passat fins llavors, i per tant quan per si mateix ja era un missatge significatiu. Ara, conjugat en singular, sense acompanyament, resta més que suma i per tant és contraproduent per a la reputació, la percepció de coherència i per a la credibilitat de corporacions, institucions i partits. Fins al postureig en temps del “agradar i emocionar” que tan brillantment ha descrit el sociòleg Gilles Lipovetsky té un límit. Perquè l'ús polític del col·lectiu LGBTIQ és contraproduent per a una societat que només amb postureig no avança i ho és alhora per a una política que tirant de recursos així de tramposos incentiva la seva mala imatge i percepció popular.