'Pongamos que (no) hablo de Madrid'

Toni Aira
Director del Màster en Comunicació Política i Institucional

“Allá donde se cruzan los caminos”, deia Joaquín Sabina en la seva cançó Pongamos que hablo de Madrid. Ara en comptes de camins, podria parlar de “trinxeres”. “Donde el mar no se puede concebir”, seguia. Últimament sembla que una certa política (mesetaria i més enllà) no concebi la diferència si no és en clau de xoc frontal. “Donde regresa siempre el fugitivo”, seguia. En aquella Villa y Corte amb un clima polític-mediàtic que en els últims anys ha reservat l'adjectiu “fugitiu” bàsicament al dolent-dolentíssim Carles Puigdemont i en molt pocs casos al rei emèrit. “Pongamos que hablo de Madrid”, acabava Sabina la introducció d'aquesta preciosa cançó seva sobre una ciutat que en els últims temps és el centre de la campanya autonòmica menys autonòmica coneguda en dècades. Perquè de Madrid (Comunitat), quant se n'està parlant en la contesa electoral?  Poc, com de manera preocupant marquen els signes dels temps polítics i la praxi de la comunicació política en l'era de l'enfrontament descrita magistralment per Christian Salmon, el gran popularizador del concepte de storytelling, del relat que tant agrada  construir a massa polítics aficionats a això més que a construir realitats.

I és que, posem que sóc candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid i no parlo de Madrid. Tinc opcions d'èxit? Un grapat de casos a tot el món ens diuen que sí. Antecedents recents de campanyes arreu del globus ens adverteixen que la simplificació, la personalització i l'impacte emocional regnants en el discurs polític fan possible debats polítics sovint molt al marge del pràctic per a perdre's en disquisicions i en batusses pujades de to però no necessàriament baixades al concret. Es va criticar molt, no fa massa, una política catalana que uns certs actors polítics i mediàtics reiteraven que no parlava de “els problemes reals de la gent”. S'està fent ara en la campanya madrilenya més polaritzada i crispada que es recorda? Són això les bales i les navalles en sobres dirigits a polítics, i el fer d'això el centre d'una contesa electoral?

S'ha dit que, vist en positiu, en les eleccions a l'Assemblea de Madrid 2021 s'està donant un “debat ideològic”. Sí? Segur? Debat ideològic? Això és el “Comunisme o llibertat” que va sembrar Isabel Díaz Ayuso i que amb interès de trobar el seu espai (i els seus vots) han recollit des del fang Rocío Monasterio (Vox) i Pablo Iglesias (Podemos)? Sí, certament, però aquest era un debat ideològic sobretot de principis del segle passat. Perquè un debat ideològic, avui dia, va de sanitat, d'impostos, d'accés a l'habitatge i d'altres fronts que no estan tenint el protagonisme que les amenaces de mort a candidats, els exabruptes entre contendents a micròfon obert i els abandons de debats davant les càmares. 

Són signes dels temps, com deia, de la política espectacle (de pressing catch) alimentada per una societat de l'entreteniment i per uns mitjans de comunicació on en el peculiar tàndem de l'anomenat infotainment fa temps que l'entreteniment guanya la partida a la informació. I per a revelar-se i actuar contra aquest statu quo no és revulsiu suficient el reivindicar-se com a soso o avorrit. No és, de fet, en absolut una solució que en veritat passa per fons i forma. Per fer-ho bé i fer-ho saber. Per fomentar una societat i una política que incentivin lideratges i debats potents en qualitat però també en capacitat de comunicar. Un context i uns protagonistes que en l'arena política puguin desplaçar de l'epicentre de la seva activitat tant de discurs i tant d'actor polític buit de contingut i ple de proclames frentistes. Potser, només potser, així es podrà començar a imposar el debat sobre continguts reals als xocs amb sobredosis d'emocions enfrontades.