Riscos i amenaces de la pandèmia: Salut, Economia i Política

Salvador Estapé
Professor de la UPF Barcelona School of Management
Vicedegà de professorat

La pandèmia global és el primer dels cinc riscos més importants als quals s'enfronta la Humanitat: pandèmia global, crisi financera, guerra mundial, canvi climàtic i pobresa extrema.

Quan fa prop de dos mesos iniciava aquesta sèrie d'articles des del confinament remarcava que calia concentrar els esforços en la salut i en la contenció de la pandèmia. Aleshores estàvem en mig del debat sobre la "borsa o la vida" i assenyalava que aquest era un fals debat. La pandèmia global és un dels riscos més importants als quals s'enfronta la humanitat. El 2018, en el molt recomanable llibre Factfulness (Deusto, 2018), Hans Rosling, metge i expert en salut global, considerava la pandèmia com un dels cinc riscos globals pels quals ens hauríem preocupar seriosament. Rosling no volia dir que no hi haguessin altres riscos globals urgents que s'havien d'abordar. Però el de la pandèmia global n'era el primer, juntament amb els quatre riscos restants, a saber: crisi financera, guerra mundial, canvi climàtic i pobresa extrema. Recordava, també, que tots es podien donar amb força probabilitat. De fet, els tres primers ja havien succeït abans i els altres dos (bé, el primer també) estan succeint actualment. En el cas de la pandèmia a més tenim el precedent de la grip espanyola que es va propagar per tot el món immediatament després de la primera guerra mundial i que va matar a 50 milions de persones. Com sabem (i si no de ben segur que avui en dia qui mes qui menys quasi tothom ho sap) una malaltia que es transmet per l'aire, capaç de propagar-se molt ràpidament, representa una amenaça enorme per a la humanitat. Per aquest motiu és imperatiu protegir-nos tot el que puguem d'un virus altament contagiós, que viatja amb nosaltres, i que ignora qualsevol tipus de defensa. En definitiva, cal garantir assistència sanitària bàsica per a tothom, a tot arreu.

Però el virus també ens ha contagiat l'economia. Per aquest motiu els següents treballs van estar dedicats a parlar més d'economia que de salut (tema del qual no en soc gens, especialista). Així, per exemple, a l'anterior article, basant-me en el treballs del economista Eichengreen, destacava les diferències entre la crisis econòmica actual i la del 2008 o la del 1929. L'origen de l'actual no ha estat una crisis financera sinó sanitària. La Gran Depressió, que va començar després de la caiguda del mercat de valors a l'octubre de 1929, va ser punyent i desastrosa, però es va desenvolupar més gradualment que l'actual crisis del coronavirus. Els EUA, per exemple, la producció de béns i serveis es va reduir en una tercera part, però en un període de més de tres anys. La producció industrial es va reduir a la meitat, però, novament, durant un període de tres anys. La taxa d'atur va anar augmentant durant un període de quatre anys. El que ara estem observant és una taxa d'atur disparada dramàticament en un període de temps molt curt.

Avui en dia l'economia està molt globalitzada això fa que el virus viatge molt més ràpid però també que l'impacte econòmic sigui major.

A l'era moderna, l'impacte econòmic que van produir altres pandèmies simplement no és comparable amb el que està succeïnt actualment. Durant la grip de 1918, als EUA, on van morir més de mig milió de persones, la pandèmia va tenir un gran impacte negatiu en les vendes al detall, però, l'economia general no va caure en una recessió. Eventualment hi va haver una caiguda, en 1920-21, però els historiadors econòmics generalment ho atribueixen al fet que la Reserva Federal va augmentar les taxes d'interès per evitar la inflació. Avui en dia l'economia està molt globalitzada això fa que el virus viatge molt més ràpid però també que l'impacte econòmic sigui major. Tant la pandèmia de 1918 com la Gran Depressió dels anys trenta tenien coses que ensenyar-nos a l'hora de com enfrontar-nos el coronavirus. Per exemple, en el cas dels EUA, la Gran Depressió, horrible com va ser, va servir com un experiment de laboratori enorme per a dos enfocaments polítics diferents. Per una banda, l'Administració de Herbert Hoover, a mesura que l'economia es va anar desplomant entre 1929 i 1932, va evitar dur a terme grans esforços a gran escala per impulsar la despesa pública i rescatar les indústries afectades. Una vegada que F.D. Roosevelt es va fer càrrec de la presidència, el 1933, va seguir un enfocament molt més activista. La seva administració va proporcionar pagaments en efectiu als agricultors, alleugeriment del deute per als titulars d'hipoteques, va dur a terme projectes d'obres públiques per a aturats i va oferir préstecs a baix interès per a bancs i ferrocarrils afectats. L'Administració Roosevelt també va abandonar el patró or, perquè la política monetària pogués relaxar-se i finalment va introduir un sistema d'assegurança de desocupació i Seguretat Social. Quan es van emprendre polítiques fiscals i monetàries, així com intervencions estratègiques en indústries específiques, vam obtenir estabilització i recuperació.

Amb la crisis del coronavirus, ni a Espanya ni a la UE, els líders europeu van estar inicialment a l'altura del desafiament en una conjuntura tant crítica. Allò que es va originar a la Xina fa uns pocs mesos, s'ha transformat en una aturada econòmica sense precedents, notable no només per la seva grandària sinó per la seva rapidesa.

Amb la crisis del coronavirus, ni a Espanya, ni a la UE, els líders europeu van estar inicialment a l'altura del desafiament en una conjuntura tant crítica. Per contra, els EUA van ser més ràpids, la Reserva Federal va reduir les taxes d'interès i va llançar una sèrie de programes de préstecs d'emergència, va posar en marxa un paquet de rescat d'un bilió de dòlars, per proporcionar pagaments en efectiu a totes les llars i assistència financera a les empreses afectades pels tancaments. Europa va reaccionar tard o de forma individual, per exemple: el govern italià va adoptar la suspensió dels pagaments d'hipoteques i altres pagaments de préstecs. Ara finalment sembla que l'eix franco-alemany es posa d'acord per crear un fons de 500.000 milions d'euros destinat a les regions i sectors més afectats per la pandèmia.

La durada de la crisis i la recuperació estan per veure. Les previsions dels diferents organismes oficials rarament solen encertar-les. Menys encara en un cas com el que ens ocupa, que presentar substancials diferencies amb altres crisis recents. Una cosa que es va originar com un "xoc d'oferta" a la Xina, fa uns pocs mesos, s'ha transformat en una aturada econòmica sense precedents, notable no només per la seva grandària sinó per la seva rapidesa. Una crisis econòmica originada per un virus que també es pot estendre a l'àmbit polític.

lLa situació actual ha posat de manifestat i agreujat una tendència que veníem observant d'un temps ençà i que molts experts, acadèmics i mitjans de comunicació portaven anys analitzant: el populisme i l'autoritarisme.

En efecte, la situació actual ha posat de manifestat i agreujat una tendència que veníem observant d'un temps ençà i que molts experts, acadèmics i mitjans de comunicació portaven anys analitzant: el populisme i l'autoritarisme. La gestió de la pandèmia pot donar ales a l'autoritarisme, i no parlo només dels països de per si amb govern autoritaris, sinó d'aquells amb una democràcia la qualitat de la qual podria ser discutible. Quines condicions socials i econòmiques poden donar lloc al populisme? Com es pot contrarestar? Com posàvem de manifest en l'article de la passada setmana, Eichengreen intenta explorar aquestes qüestions en el seu recent llibre, The Populist Temptation. Economic Grievance and Polítics Reaction in the modern era (OUP, 2018).

A través d'un recorregut per la història recent d'alguns països occidentals, l'autor intenta identificar en quines circumstàncies econòmiques, socials i polítiques sorgeix el populisme i quines són les polítiques més efectives per combatre-ho. Segons Eichengreen, el populisme emergeix a partir d'una combinació d'inseguretat econòmica, amenaces a la identitat nacional i un sistema polític incapaç de donar resposta a aquests reptes. Però també pot ser eliminat a través de reformes econòmiques i polítiques que mirin de fer front a les preocupacions d'aquells sectors de la població que es senten afectats. Tant el populisme d'esquerres com el de dretes poden adoptar característiques d'un moviment polític amb tendències antielitistes i autoritàries tot i que el primer se centra en l'hostilitat cap a les "èlits", mentre que el segon cap a les minories i immigrants. Els líders populistes es mostren més "disposats" a escoltar i parlar directament a la gent, i fan un ús molt eficaç de les xarxes socials i dels mitjans. Més encara, els líders populistes són capaços de treure profit davant de situacions d'incertesa econòmica i de pèrdua de confiança, on emergeixen sectors de la població que consideren que el sistema està en contra d'ells. L'augment dels populismes als Estats Units i en alguns països europeus reflecteixen una profunda inseguretat nacional, social i personal, agreujada per la inseguretat econòmica. Quines són les solucions? les receptes que proposa l'autor són el retorn al creixement econòmic i l'augment dels salaris. També inclouen una major inversió en educació i formació, una economia més inclusiva, la reforma del sistema d'immigració i una UE més democràticament responsable i més propera a la gent.

En resum, en aquest article he procurat posar èmfasi en tres aspectes relacionats amb la salut, l'economia i la política. En la salut he destacat el seu caràcter prioritari per tal d'aturar el virus i la seva transmissió a nivell global, amb especial atenció al països més pobres amb sistemes de salut més feble; en l'economia ser valents i poc ortodoxes en matèria econòmica per posar en marxa paquets d'ajudes massives i d'estímul econòmic; i en política, prendre consciència dels riscos que tenim davant d'augment del populisme i del lideratges autoritaris.

,