L'olor de les roses

Mathilde Brodu
Responsable del Programa Cultura

Segons la llegenda, Sant Jordi va matar el drac i de les gotes de sang del monstre ferit en van sorgir roses d'un vermell carnívor. Aquestes flors, plenes d'espines, perilloses, encarnació del cos caigut de la bèstia, simbolitzen l'amor pur i sincer del bell heroi, que conquesta el territori més inaccessible de tots per definició: el cor de la bella estimada. 

La llegenda diu que tot això tan melodramàtic i fundacional va passar un 23 d'abril. Però, vet aquí, el 23 d'abril celebrem també uns aniversaris útils, segurament inventats: els naixements de Shakespeare i de Cervantes. Dos herois disposats a recollir flors i a tot el que calgui per conquerir belles dames, lectors, exegetes, editors, traductors i empreses d'arreu del món tot fent viure les seves obres i vivint d'elles. 

Dues figures literàries, doncs, controvertides i universals. I ja ho tenim: Sant Jordi serà de llibres i de roses. No hi ha res més romàntic, estimulant, divertit i festiu que el dia de Sant Jordi. A Barcelona, particularment. Per a una persona que ve de fora, una "estrangera", la situació és complexa. Què és més important? Qui t'ha de regalar una rosa? Quin llibre s'ha de triar? Cal regalar llibres a tots els teus coneguts? I si aquell qui et regala una rosa no rep, a canvi, un llibre triat per tu? Sorgirà el drac de l'amor impossible pels racons de la ciutat? 

Quan s'acaba el dia de festa, el més esperat, evidentment, és el llibre més venut. No cal ni imaginar que podria arribar a ser l'edició completa de les obres de Shakespeare o les novel·les de Cervantes. L'operació, però, és una altra: l'objecte editat és el que compta, els llibres triats prèviament pel sistema comercial, però no els grans textos. Tanmateix, cada any es presenten edicions històriques. Enguany, Guerra y paz, en castellà, traduït per Joaquín Fernández-Valdés; Crim i càstig, traduït al català per Miquel Cabal; Infierno, amb traducció i edició del primer cant de la Divina Comèdia a càrrec de Raffaele Pinto... i aquests son només alguns exemples de monuments de la literatura universal.

El desig per a l'objecte material

Les circumstàncies actuals, la privació de llibertat derivada de les mesures dràstiques de mobilitat i els diversos impediments a la vida social, em fan pensar que, malgrat tot, els llibres no han mort. No ens hem acostumat del tot a substituir-los per la versió eBook, tal com els futuròlegs prometien.

Ens hem abonat a totes les plataformes proveïdores de cinema o de sèries, ens hem reunit milers de vegades a través de la pantalla, som capaços, fins i tot, de discutir, riure, crear, pensar, opinar i inventar en el diàleg fragmentat, sense calor, de les classes i reunions virtuals, on les úniques parets son les de casa nostra. El tros de casa on es veu el llit desfet, la roba bruta o les joguines de les criatures. Però la tecnologia no ens ha distret del desig de la materialitat, de l'experiència directa.  

No es llegeix de la mateixa manera si no toquem ni olorem el llibre acabat de comprar. I les obres d'art, les fotografies? Què passa quan ens plantem davant d'elles o caminem de costat per apreciar aquest detall de tela o de la textura d'un quadre, esperant que la parella de jubilats o el grup d'estudiants hagi acabat de prendre nota? L'aplicació ens aporta la informació essencial, la tenim sempre a la nostra disposició. En cas d'urgència en el discurs, compartim, descarreguem, editem qualsevol imatge. Tant li fa si és un Rembrandt com la foto del gos de casa. Però els efectes instructius, fins i tot, educatius, son força estèrils. Molt limitats. 

Un nou (i críptic) món de l'art

Què podem dir d'una obra que no existeix en el món físic, com és el cas de "Morons", el dibuix de Banksy cremat després de la seva digitalització. La professora Luz Parrondo citava fa uns dies aquest exemple del triomf de les tecnologies quan es posaven al servei de l'art i de la cultura en general. Aquesta obra es va cremar en un espectacle en directe, però la seva existència ha quedat preservada en el món distòpic de la xarxa blockchain. Per als aficionats, tot aquest mecanisme és críptic! Allò que alguns celebren com la fórmula del futur que garanteix la traçabilitat i la veracitat de les obres, és justament el que inquieta la resta. Aquesta obra guardada en les arcàdies de l'univers digital existeix per sempre i és inalterable. Però encara és una obra d'art, si no està sotmesa al pas del temps? 

Ens podem preguntar, aleshores, quins son els conceptes essencials, necessaris, podríem dir l'element intrínsec de les obres d'art (o de les manifestacions artístiques, bé siguin pintura, música, literatura, fotografia, o arquitectura)? 

Últimament son nombrosos els exemples en què la intel·ligència artificial (IA) ocupa el primer pla: algoritmes que ens proposen cançons, lectures, llocs on anar a dinar o amics que encara no coneixem, però amb qui compartim interessos. Com podem considerar, llavors, que sovint son precisament les coses incompatibles les que ens fan més rics, més humans i potser, fins i tot, més intel·ligents? La IA podria incloure paràmetres com dades paradoxals, contradiccions i discrepàncies o establir connexions originals? Però, i si això, en el fons, fos la tasca? La missió primera de l'artista? Com podem entendre si no el geni, la visió original dels artistes que creen altres mons i amb ells ens obren els ulls? 

El sistema blockchain, destinat a protegir-nos de l'oblit i la destrucció, podrà comptar entre els seus objectes segurs les metàfores que construeixen la nostra relació amb el món? Serà possible, simplement, mirar l'obra digitalitzada sense reaccionar, sense intentar fer servir el llenguatge i sense que en aquests gestos es formi i constitueixi pròpiament l'obra? O, dit d'una altra manera: hi ha cap possibilitat de creació sense talent humà, esclau al pas del temps, com ho és d'esclava al temps l'experiència de l'observador?

La cultura entesa com un conjunt de manifestacions artístiques s'hauria de pensar en relació amb el temps: cada any, quan torna la primavera, sortim al carrer a la recerca del llibre assenyalat, de la rosa més olorosa. No ens imaginem en un ciberespai impossible descarregant-nos "bytes" o "criptoflors". Per què no ho fem? Perquè sense l'experiència viscuda des de tots els sentits no som capaços de reconèixer que una obra és una obra, un llibre és un llibre. Per molt humanitzat que siguin, els millors robots no tenen la capacitat, com deia Proust, d'acceptar que: 

Una hora no es sólo una hora, es un vaso lleno de perfumes, de sonidos, de proyectos y de climas. Lo que llamamos la realidad es cierta relación entre esas sensaciones y esos recuerdos que nos circundan simultáneamente, relación que suprime una simple visión cinematográfica, –la cual se aleja así de lo verdadero cuanto más pretende aferrarse a ello–, relación única que el escritor debe encontrar para encadenar para siempre en su frase los dos términos diferentes. Se puede hacer que se sucedan indefinidamente en una descripción los objetos que figuraban en el lugar descrito, pero la verdad sólo empezará en el momento en el que el escritor tome dos objetos diferentes, establezca su relación, análoga en el mundo del arte a la que es la relación única de la ley causal en el mundo de la cienca, y los encierre en los anillos necesarios de un bello estilo [...] Puede que la relación sea poco interesante, mediocres los objetos, malo el estilo, pero mientras no hay esto, no hay nada.  

El tiempo recobrado, M. Proust
Trad. Carlota Tognetti
Greenbooks ed. 

La percepció del temps en l'obra d'art

És ben sabut que David Hockney no té por de la tecnologia, ni de l'art digital. Però Hockney potser recordava la lliçó de Proust quan va opinar recentment sobre les seves obres d'art NFT, especialment la de l'artista Beeple, que va vendre la seva obra NFT per un valor de 69 milions el mes passat. 

"I saw the pictures, but I mean it just looked like silly little things", va dir Hockney sobre Everydays - The First 5000 Days. "I couldn't make out what it was, actually", va concloure. 

Hockney, com potser alguns de nosaltres, s'interroga sobre la durabilitat dels ordinadors i la del mateix núvol. Si no hi ha un referent inscrit en el temps, l'obra pot ser realment una obra? No pot ser que sigui un simple llistat de dades encriptades en forma de números i de codis. Per què dediquem tants diners a la conservació i a la restauració de les obres d'art? Per què ens atrevim, fins i tot, a traslladar-les de país per ocupar-nos del seu desgast? Què hi fan les mòmies en els museus del món? I les monedes gastades fins a la transparència? Per què hi ha tantes mesures per protegir "La Gioconda" de la llum, la pols, les diferències de temperatura –potser el virus– tancada sota infinites capes de metacrilat a prova de bomba al museu del Louvre? Fa un any que la podem contemplar dia i nit a la pàgina web del museu, però apostem que les primeres cues que es faran un cop aixecat el confinament mundial serà per anar a "veure-la"? Perquè no ens podem decidir a perdre l'aventura de la nostra relació amb el temps, amb les sensacions, amb la vibració corporal que serà per a tots nosaltres la vida viscuda a través dels sentits. 

Que el Sant Jordi d'enguany no ens privi de les experiències banals, però que no es poden digitalitzar per a la posteritat impossible: tocar llibres, passejar, cansar-se, esperar, dubtar, desitjar l'ésser estimat i, amb ell, quan acabi el dia "com Pel·leas sortint del soterrani i retrobant la vida, l'olor de les roses".