Envoltats d'impostores

Mireia Mata
Experta en anàlisi de tendències

La meva filla té 14 anys, vol ser advocada i, des de fa mesos, està fascinada per la Kamala Harris, una dona que ocupa un dels càrrecs més importants del món: la vicepresidència dels Estats Units. El seu exemple la inspira per poder fer realitat els seus somnis. El que la meva filla encara no sap és que mai coneixerà ni es podrà inspirar en moltes altres dones, amb tanta capacitat o més que Harris, però que han quedat totalment invisibilitzades a causa de l'anomenada síndrome de la impostora.  

Aquesta invisibilitat no es deu a discriminacions ni a causes externes, sinó a la mateixa incapacitat de reconèixer i valorar els nostres èxits i assoliments. Les persones que pateixen aquest fenomen psicològic, majoritàriament dones, tot i tenir excel·lents resultats acadèmics i professionals, creuen que tot és fruit de la sort o la casualitat i pateixen una por persistent a ser descobertes com un frau i decebre els altres. Creuen que no estan a l'altura, amb la consegüent angoixa que això genera. Una angoixa incrementada pel fet que aquest sentiment no s'acostuma a compartir, sinó que es queda a l'interior. 

40 anys entre impostores

La síndrome de la impostora va ser acotada per les psicòlogues clíniques Paulina Clance i Suzanne Imes el 1978 després d'analitzar un grup de dones amb èxit que eren incapaces de creure en elles mateixes. Més de 40 anys després, tot sembla indicar que aquesta síndrome és més present que mai, tal com recull el llibre «El síndrome de la impostora: ¿Por qué las mujeres siguen sin creer en ellas mismas?», d'Anne de Montarlot i Elisabeth Cadoche. Fins i tot algú amb tanta projecció social com Michelle Obama afirma que li costa entendre que la gent s'interessi en allò que ella pot explicar. Per la seva banda, Sheryl Sandberg, CEO de Facebook, també va reconèixer en el seu llibre «Lean in» la seva lluita contra aquesta síndrome. 

Obama o Sandberg, però, són l'excepció que confirma la regla. Dones que, tot i dubtar d'elles mateixes, arriben a destacar socialment o professional. El que és més important i del que es parla ben poc és de l'impacte que aquest fenomen encara causa en el mercat laboral i de la pèrdua de talent femení que això suposa. Per entendre-ho en tota la seva magnitud, cal parlar d'un altre trastorn psicològic que, en aquest cas, afecta majoritàriament els homes. Es tracta de l'efecte Dunning-Kruger, un biaix cognitiu segons el qual els individus amb escasses habilitats o coneixements pateixen un efecte de superioritat il·lusori, considerant-se més intel·ligents que altres persones més preparades, mesurant per sobre de la realitat les seves habilitats. Aquest efecte va ser definit pels professors de Psicologia Social de la Universitat de Cornell, David Dunning i Justin Kruger, el 1999. 

En ambdós casos, es tracta d'afectacions que tenen una translació directa en els comportaments d'homes i dones en la cerca d'oportunitats laborals. I, com ens podem imaginar, la confluència d'aquestes dues realitats provoca una gran desigualtat en el mercat de treball. 

L'impacte en el mercat laboral

Segons el Gender Insights Report, publicat per LinkedIn anualment, s'observa reiteradament que les dones no postulen a ofertes de treball si no senten que compleixen el 100% dels requisits, mentre que els homes hi apliquen encara que el seu perfil, a priori, no encaixi. Això es tradueix, per tant, en el fet que les dones postulen a menys llocs de treball que els homes. A més, elles, a diferència d'ells, tenen menys inclinació a demanar referències professionals, probablement perquè creuen que la seva vàlua no mereix picar a la porta d'algú per demanar afalacs sobre un talent que no creuen tenir. 

Si a tot això li afegim el pes de les càrregues familiars, que encara recauen majoritàriament en les dones, i la dificultat de la conciliació, el repte que tenim com a societat per no perdre un talent tan valuós és molt gran. De fet, la síndrome de la impostora és encara més present entre les dones que han aturat la seva carrera professional per ser mares, i això pot suposar que el seu retorn al mercat laboral ja no es produeixi. Ara que estem a les portes del Dia de la Mare, és un bon moment per reflexionar sobre la responsabilitat que tots tenim en aquest tema, des de l'educació fins a la gestió empresarial. 

No hem d'oblidar que aquesta síndrome s'explica també en el marc de l'anomenada societat del cansament que descriu, des de fa ja una dècada, el filòsof Byung Chul Han. Segons el sud-coreà, vivim sempre amb l'angoixa de no fer tot allò que podríem fer i, a més, ens culpem a nosaltres mateixos de la nostra suposada incapacitat. Una angoixa que és conseqüència de la nostra autoexplotació. En la societat del cansament ens explotem a nosaltres mateixos creient que ens estem realitzant i sense que tinguem ningú contra qui rebel·lar-nos, ja que no hi ha explotadors visibles als quals culpar. És l'alienació d'un mateix. 

Des del món educatiu tenim molt a fer per afrontar aquests reptes: evitar que més dones se sentin impostores i frenar aquesta autoexplotació que ens esgota i ens xucla l'energia. Segurament tot comença per potenciar l'autoestima i formar persones que creguin en si mateixes d'una manera positiva i saludable. A l'escola de la meva filla treballen amb el lema "sigues qui pots arribar a ser" i, com la majoria d'escoles actualment, posen molt d'èmfasi en el desenvolupament de la intel·ligència emocional. El curs passat va entrar en aquesta nova escola per començar primer d'ESO i al cap de poques setmanes ja es va presentar a les eleccions per a delegats, confiant totalment en les seves capacitats. Tant de bo que al llarg de tota la seva vida acadèmica i professional trobi el suport i l'acompanyament necessari per conservar aquesta fortalesa interior que l'empeny endavant sense complexos.