Toni Aira Foix
Codirector del Máster en Comunicació Política i Institucional de la UPF-BSM
Quan ara fa quatre anys, el dia de les eleccions presidencials nord-americanes, en un espai televisiu d'anàlisi política, la seva presentadora ens va demanar als participants una paraula com a resum particular nostre d'aquella campanya, jo vaig contestar sense dubtar-ho: "Trump". Amb allò no aventurava que guanyaria. No pensava realment que ho acabés fent. De fet, no volia pensar que allò pogués passar però, a la vegada, si som sincers, admetrem tots que els analistes que van defensar-ho abans que succeís van ser minoria absoluta. Això sí, tenia clar que Trump havia marcat aquella campanya. Tenia clar que, comunicativament, havia estat, amb diferència, qui havia emergit d'aquell període electoral no només com la novetat, sinó també com el contrincant amb més capacitat d'arrossegar l'agenda mediàtica i també l'agenda política del moment. Havia esdevingut allò que Leslie Moonves, president de la CBS, va descriure així de gràficament: "Qui va dir que aquest circ arribaria a la nostra ciutat? Potser no serà bo per a Amèrica, però és fabulós per a la televisió".
En aquestes eleccions nord-americanes de 2020, la dinàmica ha anat gaire diferent? Centrem-nos, ara i aquí, en el vessant comunicatiu d'aquesta campanya electoral. N'és una de les moltes des d'on es pot analitzar la política, però no n'és només una. La política entesa com a procés comunicacional és una manera d'aproximar-s'hi i de relacionar-s'hi que fa dècades que roda i que té en il·lustres teòrics com Robert Meadow uns ferms -si no creients, sí notaris- que aixequen acta de la seva existència i extensió social. Grans referents nord-americans en l'àmbit de la comunicació política han arribat a resumir-ho de la següent manera en temps electoral: "El candidat és el missatge".
I en la dialèctica, en l'enfocament (en el frame) instal·lat històricament en la confrontació per la presidència dels Estats Units, quin ha estat el missatge que han transmès Donald Trump i Joe Biden en la seva competició a vida o mort política? Qui ha estat el lleó d'aquest nou circ electoral? Qui ha estat al centre de l'arena, amb la major part de focus centrant-s'hi? Sens dubte, de nou Trump.
Això vol dir automàticament que aquesta circumstància el fa guanyador? Tot i seguir el patró de les eleccions de fa quatre anys, amb Trump sempre a l'atac agitant l'odi contra els adversaris i, amb aquests a remolc, el factor comunicatiu pot impulsar aquesta idea, però també ofereix una via d'escapament per als qui no s'hi vulguin resignar. És una petita finestra d'oportunitat, però existeix. El secret està en l'efecte del focus que els acabo d'esmentar.
En una política entesa com a reality show, és evident que Trump s'imposa en captació d'audiència a qualsevol dels adversaris que fins ara ha tingut contraposant-s'hi. I, d'entrada, aquest ser el centre d'atenció, aquest donar joc, ja és sinònim de lideratge per a molts. Gaudeix del conflicte i del xoc que el sociòleg John B. Thompson va identificar fa dècades com a clau en política per impactar l'atenció dels mitjans i dels votants. És icona perfecta de l'era de l'enfrontament que fa poc ha teoritzat i plasmat en un llibre amb aquest títol Christian Salmon, abans pare de la popularització de l'exitós concepte de l'storytelling. Trump ha aconseguit tot això, així com va fer icònic en el seu dia un eslògan que ha reutilitzat en aquesta campanya, Make America Great Again, mentre que el seu adversari ha tirat amb poc èxit d'un llarg i poc memorable Battle for the Soul of the Nation.
Trump ha estat de nou al centre, efectivament. El Sol entorn de qui ha girat la campanya, però igualment com l'astre rei, que no ho percebem però es va consumint, la hiperexposició als focus de les càmeres pot desgastar acceleradament. Pot mantenir a milions de votants convertits en fans i en followers del gran influenciador del moment, però també pot cansar abans aquells qui no fa gaire s'hi havia aproximat com la novetat que ja no és o com el producte de menjar ràpid que en un moment determinat i sense pensar-s'hi gaire es compra per satisfer una pulsió que, així també ràpidament, es desfoga.
I després del primer impuls, què? Aquesta serà la clau comunicativa que decanti les opcions de victòria de Trump i Biden. La dimensió i la ubicació en estats clau, dels votants / espectadors / consumidors que, o bé hagin decidit que de l'actual espectacle ja n'han tingut prou, o bé no trobin que l'altre aspirant a lleó del circ els ofereix un entreteniment a l'altura que justifiqui apartar del centre de totes les mirades l'actual titular.