És l'economia, com sempre

Jaime Batlle, director acadèmic del postgrau en desenvolupament directiu en negocis sostenibles

Sabem que el deute no és il·limitat. El que no sabem és com és el límit de palanquejament admissible, abans que aquests assenyalin l'espai que ja no es pot traspassar, sense que les estructures deixin d'aguantar. El mal és que en economia les estructures s'esquerden abans de l'última previsió optimista, en llaures sempre del mateix argument: no hi havia una altra sortida.

Abans de la pandèmia la preocupació a l'entorn de la Unió Europea (UE) era contenir els dèficits. A Espanya, sense anar més lluny, Europa li discutia un 2,8% en comptes d'un 2,4% de dèficit fiscal, sobrepassat àmpliament l'1, 5% d'objectiu. Quins temps aquells!

L'experiment Draghi no havia desbordat, miraculosament, cap recipient, però sabíem que el següent pas era reduir el deute en el qual havíem incorregut després de la crisi de 2008. Aquest i no un altre era l'objectiu en posar la diana en el dèficit públic: reduir deute.

Per mitigar els efectes de la inflació no hi haurà més remei que pujar tipus, però pujar tipus implica posar-se davant un mirall

Vivíem sota l'escenari i visió de la doctrina econòmica germànica, caracteritzada pel pragmatisme i el principi que per a generar un euro de deute públic, calia tenir la seguretat que podríem pagar-lo amb la rendibilitat generada per aquest mateix palanquejament, alguna cosa que pocs països europeus podien i poden dir.

La pandèmia va venir a pressionar l'economia europea fins a límits notables i davant la disjuntiva entre salut o economia (una altra vegada l'argument que era l'únic camí possible) es va optar per la decisió més senzilla: generar deute i a sobre mutualizada (més dopatge). Amb el que es va obrir l'escenari perquè els països més endeutats, menys productius, el palanquejament financer dels quals és inferior a u, i on Espanya al capdavant per la seva dimensió de PIB i població vegi l'ús dels fons Next, per incloure'ls en els pressupostos generals de l'Estat i usar-los per pagar despeses corrents i pavimentar carrers en versió disfressada i colossal d'aquell infaust pla Ñ.

El drama és que no es pot fer d'una altra manera, perquè canviar l'estructura de PIB i modernitzar l'economia és tocar l'estructura i això porta entre 12 i 15 anys a veure resultats, fins i tot encertant, que aquesta és una altra.

I en aquestes va arribar la guerra d'Ucraïna i va accelerar la inflació que ja estava despuntant de manera evident. Per mitigar els efectes de la inflació no hi haurà més remei que apujar tipus, però apujar tipus implica posar-se davant un mirall que ens retornarà una imatge deformada, en relació directament proporcional al volum del deute i la incapacitat per a pagar-lo.

I tots sabem que el problema, sent de deute, és de magnitud. És a dir, com la paguem. La magnitud d'un deute i la seva capacitat de devolució es compensa per la productivitat i per l'estructura de generació de PIB, especialment i aquí apareix el problema, desigualment distribuït en l'espai UE.

No és el mateix afrontar un excessiu palanquejament amb la inèrcia d'una elevada productivitat i una estructura de generació de PIB de primer nivell, que fer-ho amb les mancances estructurals de l'economia espanyola, de sobres coneguts.

No és el mateix afrontar un excessiu palanquejament amb la inèrcia d'una elevada productivitat i una estructura de generació de PIB de primer nivell, que fer-ho amb les mancances de l'economia espanyola

Així les coses, l'elevació de tipus frenarà la competitivitat i en un segon graó, a causa de la magnitud del deute públic i privat, generarà drenatge de recursos per pagar el servei de la mateixa en un escenari en el qual re-palanquejar no serà possible.

La covid-19 primer i la guerra d'Ucraïna són dues realitats que colpejaran l'economia occidental, sense remei.

El tercer escenari nefast és el canvi climàtic que suposarà un brutal cost econòmic a la producció i reduirà la demanda, no sols sensible al preu, sinó a tot factor que impliqui inestabilitat, com ho seran els produïts pel canvi climàtic.

Venen temps durs, ha dit el President del nostre govern. De debò? No ens n'havíem adonat. Algun pensador ha dit que per  arreglar això és necessari tornar a una economia dels anys 60. No m'atreviria a dir tant, perquè no ho sabem. Ningú té una bola de cristall.

La inestabilitat i la guerra a Europa van anar de vacances el 1945 i pensàvem que els dos nuvis s'havien escapolit de casa. Han tornat 80 anys després, amb més xacres, més vells. Ara som més a casa i la tenim bruta.

No sé com ens eb sortirem, encara que sortida n'hi haurà pel civil, el militar, el natural o un mix de tot junt. És l'economia! Com sempre.