Les avantguardes van alliberar els artistes de quatre segles amb el mateix art

Les avantguardes son un trencament amb el passat, amb més de quatre segles vivint el mateix art. "Els diferents moviments d'avantguarda, que es plantegen diverses qüestions, coincideixen en la necessitat d'establir un paradigma artístic lliure", ha exposat Estela Ocampo, doctora en Filosofia i Lletres i professora de Teoria de l'Art a la Universitat Pompeu Fabra, durant el webinar "El gest radical: art i avantguardes del segle XX". 

Cubisme, expressionisme, futurisme, dadaisme o surrealisme han estat alguns dels moviments pels quals ha transitat Ocampo per explicar les avantguardes de les primeres dècades del segle XX que, malgrat les seves diferències, "volien trencar amb el paradigma del mimetisme naturalista". "L'antinaturalisme, que s'expressa de moltes maneres, pretén substituir completament la relació de l'art amb la natura i instaurar-ne una de completament diferent en què l'art sigui autònom", ha reflexionat la professora. 

Noves formes i referents

Durant quatre segles, els artistes es van sotmetre a certes regles com la versemblança en la representació o el clarobscur, entre altres, i van seguir determinats preceptes, per exemple, respecte al cos humà. Tanmateix, encara que les acadèmies del segle XVII "alliberaven" els artistes de la influència gremial, els estrictes preceptes ben aviat van "encotillar" els creadors. 

"L'interès per l'art primitiu és pràcticament immediat", ha expressat Ocampo, que ha exemplificat aquesta tendència amb Les Demoiselles d'Avignon, de Pablo Picasso. Una obra que, no obstant això, va generar molt de rebuig. Per què? "Per l'ús de les màscares africanes com a rostre", ha apuntat la professora. 

El gust pel primitiu no només s'enregistra en Picasso i en el cubisme, sinó també en altres moviments que coincideixen amb la necessitat de buscar una sortida al naturalisme. 

La rebel·lia del futurisme

"El futurisme és potser un dels moviments amb un plantejament més radical", ha recordat Ocampo que, alhora, ha admès que més enllà del seu manifest fundacional (1909) publicat a Le Figaro, "el plantejament de base era compartit amb la resta". En qualsevol cas, el futurisme respon a un "determinat ambient prebèl·lic a Europa", i a una actitud "molt crítica" dels artistes. "Parla d'un moviment agressiu enfront de la immobilitat i el somni que va caracteritzar èpoques anteriors de l'art europeu", ha reivindicat Ocampo. 

La màquina, l'agressivitat i la glorificació de la guerra eren alguns dels aspectes més lloats pel moviment que, en els seus inicis, va tenir un vessant anarquista. "Els tubs de colors per a nosaltres eren com cartutxos de dinamita", va dir Maurice Denis, una de les figures fonamentals de l'expressionisme.

Revolució política i pictòrica

Més enllà de la retòrica bel·licista, als anys vint del segle XX va néixer una altra forma d'avantguarda substancial per a l'art contemporani: l'abstracció. Tot i que no va ser exclusivament filla de l'avantguarda russa, té un dels seus màxims exponents en Kazimir Malevitx. "És la vinculació entre l'avantguarda política i l'avantguarda pictòrica", ha considerat Ocampo, que ho ha valorat com un "cas privilegiat".

"Rússia era extraordinàriament creativa en termes artístics, però també econòmics, polítics i socials", ha assenyalat la professora de Teoria de l'Art de la UPF. En aquest sentit, Ocampo ha insistit en la inicial adhesió d'artistes com Vassili Kandinski o Malevitx a la revolució russa. Un fet que, malauradament, "no va acabar en una bona relació". 

Mentre que Kandinski va abandonar l'URSS el 1919, precedit per Marc Chagall, que va fer-ho el 1922, Malevitx va convertir-se en un referent del moviment i va portar l'antinaturalisme al seu extrem amb l'obra Blanc sobre blanc, arran de la qual va deixar de pintar.