Ernest Solé
Cap d'Estudis
Professor del Dept. d'Operacions, Tecnologia i Ciència
Per una vegada a la vida, un gran nombre d'usuaris d'una aplicació es van negar a "acceptar les noves condicions d'ús" sense llegir-les. Això tan increïble va passar el gener del 2021 amb l'aplicació WhatsApp. I ara Facebook, la seva propietària, ens convida amablement a acceptar unes noves-noves condicions, adequades a la legislació sobre protecció de dades de la Unió Europea. Ens hi convida tan amablement que, si no les acceptem, ja no podrem gaudir més de WhatsApp.
Com tantes altres oportunitats gratuïtes que les grans corporacions tecnològiques ens ofereixen com un generós present, WhatsApp acaba tenint regust de present enverinat. Si fa uns segles els conqueridors europeus oferien quincalla als americans d'aleshores a canvi del seu treball esclau i de les seves terres, els americans d'ara ens la tornen, aconseguint que alegrement els donem tota aquella informació personal que, altrament, no revelaríem ni sota tortura, a canvi de l'oportunitat d'usar compulsivament aplicacions que considerem imprescindibles.
Aquestes noves condicions permeten que Facebook pugui combinar les nostres dades sobre tot allò que fem, des d'on, i amb qui, a WhatsApp –amb tot allò que Facebook ja sap i sabrà de nosaltres–. Fins ara, algunes persones es protegien no essent presents a Facebook que, realment, no és una eina molt necessària. Però WhatsApp sí que s'ha convertit en quelcom gairebé necessari per a la major part de la població. A tot el món, segons dades del 2020, hi ha 2.000 milions d'usuaris de WhatsApp, 75 milions als Estats Units; 64 milions a Rússia; 48 milions a Alemanya; 33 milions a Espanya; 30 milions al Regne Unit... i 330 milions a l'Índia. A la Xina hi està bloquejat per les autoritats.
Totes aquestes dades ens ofereixen una idea del poder que Facebook pot abastar amb l'ús de les dades d'aquests milers de milions d'usuaris. El fet que la Xina l'hagi blocat, també, si bé des d'una altra visió.
Les grans corporacions tecnològiques podran defensar que no volen esdevenir el Gran Germà d'Orwell, assegurant que pretenen manegar les nostres dades exclusivament amb finalitats de servei
Les grans corporacions tecnològiques com Facebook, Google o Amazon podran defensar que no volen esdevenir el Gran Germà d'Orwell, assegurant que pretenen manegar les nostres dades exclusivament amb finalitats de servei, publicitàries i de mercat. La publicitat personalitzada que ens ofereixen les corporacions tecnològiques nord-americanes ens poden estalviar veure un anunci desagradable que ens mostri la brutícia del rentaplats ampliada i amb tots els píxels, sempre que mai no hàgim expressat cap preocupació per un rentaplats net, però... podem estar segurs que només es tracten les dades amb finalitats publicitàries?
Si ens fixem en el que estan vivint els nostres veïns cada cop menys llunyans, els xinesos, on el govern ha impulsat els "ciutadans per punts" –que està tenint una gran influència en les seves vides de present i de futur–, el seu ràting de crèdit, la seva ocupabilitat, l'accés a l'educació superior, etc., podem témer que algun dia això ens ho apliquin a nosaltres amb el to despreocupat habitual dels missatges d'aquests aplicatius? Ups, alguna cosa no va bé...
Les victòries electorals d'Obama –i la de Donald Trump– van tenir molt a veure amb les dades i amb l'ús de les xarxes socials. L'escàndol de Cambdrige Analytics, els robatoris de dades que s'esdevenen freqüentment i que son habitualment amagats a l'opinió pública, els fraus, l'anàlisi de les bajanades que podem posar a Facebook i que les empreses poden analitzar abans d'una entrevista de treball... ens diuen que tot això pot anar, i va, més enllà de la publicitat personalitzada.
Tots som corresponsables des del moment que expliquem la nostra vida de mil maneres, alegrement i sense pensar en les posibles conseqüències negatives
Tots hem pogut comprovar que hi ha una certa dosi d'agressivitat a les xarxes (Facebook, Twitter, Instagram...), amagada sota una falsa sensació d'anonimitat per a molts usuaris, especialment en àmbits ideològics, però també personals i d'imatge. Però aquest anonimat només l'aconsegueixen realment els bots programats per difondre determinats missatges interessats, alguns dels quals son susceptibles d'haver estat l'avantsala de l'auge de les idees feixistitzants, els missatges d'odi, l'increment de la taxa de suïcidis i intents de suïcidis entre els adolescents i la dispersió de les mentides més descarades.
És ben cert que, fa uns anys, quan va començar l'auge de les xarxes socials, érem molts innocents i vam acceptar quincalla com a material d'oficina. Però ara ja hem crescut, ja en coneixem els usos i les conseqüències d'aquests. I ja no s'hi val dir que aquestes corporacions son els dolents de la pel·lícula. Tots en som corresponsables des del moment que expliquem la nostra vida de mil maneres, alegrement i sense pensar en les possibles conseqüències negatives de fer-ho a les xarxes socials.
Podem justificar que, a escala professional i comercial, cal ser present a LinkedIn, potser a Twitter... però hi ha altres petits paradisos on potser no cal que hi seguim confessant-nos amb una regularitat que estressaria el mossèn més vocacional i pacient. Per més que la legislació europea ens protegeixi una mica més que la nord-americana –ja no diguem, que la xinesa o l'índia–, empoderar-nos via responsabilitat en l'ús d'aquestes petites meravelles és la forma més efectiva de protegir els nostres drets.
Per acabar aquest petit article, faré una mica d'advocat del diable. La legislació europea, que protegeix en major mesura les dades personals i els usos que se'n poden fer, no permet un desenvolupament tan potent de tecnologies d'intel·ligència artificial, que es basen en l'ús massiu de dades. Per aquest motiu, els Estats Units i la Xina fa temps que ens passen la mà per la cara amb aquestes tecnologies. El temps i l'evolució de les llibertats a cada entorn geogràfic ens diran qui ha pres les millors decisions en aquest àmbit.